perible

adj. Que pot perir, és a dir, que pot  deixar d'existir (un ser viu, una obra, etc.).

DCVB: adjectiu format del verb provinent del llatí perīre, mat. sign.

prohom

1. m. Persona digna d'especial consideració.

2. m. Al segle XII, persona notable o principal d'una localitat que assistia o assessorava el senyor jurisdiccional o el seu representant o batle en actes arbitrals i pericials o com a testimoni en donacions, vendes, concòrdies, etc.

3. m. HIST. Jurat 4.

4. m. Caporal o sobreposat d'un ofici o una confraria gremial.

5. m. Obrer o administrador d'una confraria.

DCVB: del llatí tardà prode homĭne, ‘home bo, important’.

Llibre de la Claveria o Llibre dels Comptes, Arxiu Municipal de Bocairent: «...als proms de la villa per aver anat a fitar el bovalar de la serra.»1703, p. 17.

gasto

1. m. Acció o efecte de gastar. Enguany els gastos han sigut més elevats que els ingressos.

2. a. m. Allò que val el que algú s'ha procurat, ha consumit, etc. Fer molt de gasto. Els gastos excedixen els ingressos. Els combustibles suposen un gran gasto de petroli.

b. gasto agregat ECON. Import agregat dels béns i servicis que són adquirits pel conjunt de la població per al consum o la producció.

3. gasto públic ECON. Volum dels gastos fets per l'administració per a satisfer les necessitats col·lectives.

4. gastos de representació DIPL. Assignació complementària concedida a determinats alts càrrecs públics destinats a mantindre el decòrum que comporta el seu exercici.

DCVB: de gastar, del llatí vastare, ‘devastar, fer malbé’, probablement amb contaminació del gòtic wastjan que ha determinat la conversió de la v- inicial en g o gu.

Llibre de la Claveria o Llibre dels Comptes, Arxiu Municipal de Bocairent: «...per lo gasto de les gallines del convent acostuma dar dita villa en Nadal y Pasqua de resurechtió..»1703, p. 18.

hodiern hodierna

 adj. Del dia de hui, del temps present.

Del del llatí hodiĕrnu, mat. sign.

pertret

 m. Conjunt d’instruments, utensilis o mitjans que són necessaris per a una activitat determinada.

«Ittem paga tres liures, catorze sous j huit diners per cabasos, sarietes, mànechs j altres pertrets necessaris per a dita obra.» (LCCRH, 1651, full 270, AMB)

Del llatí pertractu, ‘traginat, aportat’.

antinòmia

1. f. Oposició d'una llei o d'una norma a una altra llei o una altra norma.

2. f. DRET Contradicció real o aparent entre dos lleis o entre dos preceptes d'una mateixa llei.

DCVB: pres del llatí antĭnŏmĭa (< grec αντινομία), mat. sign.

atziac atziaga

adj. Nefast, gens favorable. Un dia atziac.

DCVB: del llatí aegyptiăcus (dies), ‘dia egipci’, per al·lusió als dies calamitosos de les deu plagues d'Egipte.

merluça

 f. Lluç. Ítem per lliura de merluça dos diners (1646).

Bocairent, llibre 1597

CIVAL:  busca del 14/2/2021, 691 entrades abans de 1800.

DCVB: del llatí merlūciu, mat. sign. És paraula desapareguda en català, substituïda pel sinònim lluç, però modernament es reintrodueix en el llenguatge quotidià per influència del castellà merluza.

prosàpia

1. f. Ascendència familiar, nissaga, llinatge. La prosàpia dels primers valencians. Ser de prosàpia humil.

2. f. [impr.] Estirp.

DCVB: pres del llatí prosapia, mat. sign.

tessel·la

 f. ART/CONSTR. Cada una de les xicotetes peces cúbiques de marbre, terra cuita, vidre, etc., amb què es fa un mosaic.

DCVB: pres del llatí tessella, mat. sign.

nissaga

 f. Casta, llinatge, estirp, prosàpia. De nissaga noble. De bona nissaga.

DCVB: incerta. Han estat proposades diverses solucions: un llatí *neptiaca (derivat de nĕptis ‘néta’), una forma llatina *niditiacu (derivada de nīdus ‘niu’) i una derivació del llatí natio ‘raça’. La discussió d'aquestes etimologies pot veure's en Nph. Mitt. xvi, 86 i xxi, 78, i en BDC, ix, 89.

singlot o xinglot

m. 1. Xanglot.

m. 2. Contracció espasmòdica del diafragma que provoca soroll.

Vegeu 'xanglot'.

DCVB: del llatí singŭltu, mat. sign., que degué convertir-se en *singlŭttu per influència de glŭttīre.

llòbrec llòbrega

adj. Fosc, tenebrós.

DCVB: incerta. Evidentment és el mateix mot que el cast. lóbrego, al qual el filòleg Diez havia considerat provinent del llatí lugŭbre, ‘planyent, molt trist’; segons Meyer-Lübke REW 5150 (acceptat per Wartburg FEW, v, 440), cal considerar-lo un derivat postverbal del llatí lucŭbrare, ‘treballar amb llum’.

El terme lúgubre fa referència a la mort, sembla com si hi haguera dos evolucions de la paraula llatina. El diccionari de la RAE fa vindre lóbrego del llatí lubrĭcus 'relliscadís'.

maragda

f. JOI./MINERAL. Pedra preciosa, varietat de beril, dura i d'un color verd brillant, a causa de la xicoteta quantitat de crom que conté.

DCVB: pres del llatí smaragdu, mat. sign.

cèlibe

m. i f. Persona que viu en el celibat, estat d'una persona que no és casada, especialment per motius religiosos.

DCVB: derivat de celibat, pres del llatí coelĭbātus, estat de la persona que no és casada.

bellugadís bellugadissa

     1. adj. Que es mou o es belluga contínuament, que no està mai quiet.

2. m. BOT. Belluguet.

DCVB: de 'bellugar', del llatí *bullĭcare, derivat de bullire ‘bullir’, que té representants en tot el territori gal·lo-romànic (cfr. el prov. ant. bolegar, prov. mod. bulega, fr. bouger, etc.). La forma catalana presenta un cas de metàtesi: *bullegar <bellugar. Aquesta metàtesi és molt antiga, car la trobam ja en la forma baluga dins una cançó escrita en el Rosselló la primeria del segle XV: «De la balla se ixs tentost | per quel servel li baluga» (RLR, xxxii, 351).

fustigar

 v. tr. Assotar, fuetejar.

DCVB: pres del llatí fūstĭgāre, mat. sign.

semovent

     1. adj. Que es mou per si mateix.

2. béns (o coses ) semovents DRET Bestiar.

DCVB: pres del llatí semovĕnte, mat. sign.

feudatari feudatària

 m. i f. Beneficiari o vassall d'un feu, conveni pactat entre dos persones nobles, l'una de les quals, en posició preeminent (senyor feudal), rebia de l'altra (senyor feudatari, vassall) la prestació d'homenatge, amb el corresponent jurament de fidelitat, a canvi d'entregar-li un domini real, el feu pròpiament dit.

DCVB:  pres del baix llatí feudatarius, mat. sign.

sàndal

     1. m. BOT./FUST. Arbre de la família de les santalàcies (Santalum album), de fulles lanceolades, utilitzat en ebenisteria fina per la seua fusta; se n'extrau a més oli essencial, utilitzat en perfumeria i farmàcia.

2. m. BOT./FUST. La fusta de sàndal.

DCVB: del llatí santălum, mat. sign., que prové del grec σάνδαλον sándalon.