ufanor

f. Pompa, ostentació, esponera. Quina ufanor, esta planta!

DCVB: incerta, però probablement relacionada amb el gòtic ufjô, ‘abundància, excés’. Sembla segur que l'adjectiu ufà no és el primitiu del substantiu ufana, sinó que aquest ha donat origen a ufà. (Vegeu l'estudi que d'aquesta etimologia fa Corominas DECast, iv, 642-645).

«que, amb ullera llarga, es distingia prou bé, entre la ufanor del verd esclatant que l’envoltava» Isabel-Clara Simó, El Mas del Diable.

tany

m. BOT. Brot que ix a la soca d'un arbre.

DCVB: sembla que podria venir del gòtic tains, ‘sarment’; però Coromines («Archivum», iv, 57-58) renuncia a aquesta etimologia perquè troba els paral·lels de tany en l'aragonès tano ‘branca gruixuda tallada de l'arbre’, ‘grop’ i en el murcià i andalús oriental tana, «cayada, garrote», i el fet de no presentar ɲ sinó n demostra que la base ha d'esser amb nn i no amb ni.

llagoteria

f. Adulació, acció de llagotejar.

De 'llagot' que prové del gòtic laigon, ‘llepar’ (cf. Meyer-Lübke REW 4857).

llagoteria

1. f. Acció de seduir amb lloances o adulacions, llagotejar.

2. f. Adulació.

DCVB: de llagot, del gòtic laigon, ‘llepar’ (cf. Meyer-Lübke REW 4857).

«aquesta fon la primera supèrbia, e per ço los hòmens que són aguts, soptils a procrear-se honors e baxar los altres e dir lagoteries en cort...» Sant Vicent Ferrer, Sermons IV.

amanir

1. a. v. tr. Disposar, preparar. Amaniu la taula, que ja és hora de dinar.

b. v. pron. Amaniu-vos que ens n'anem.

2. v. tr. [ esp. ] Condimentar (certs aliments) amb oli, vinagre, sal, etc. Amanir l'ensalada. Amanir el bullit.

3. v. tr. [ fig. ] Compondre (una explicació, una disculpa, etc.). Si arribem tard al treball, haurem d'amanir una bona excusa.

DCVB: del gòt. manvjan, ‘preparar’ (REW 5341).