púlsar

m. ASTR. Estrela de neutrons que emet impulsos radioelèctrics que se succeïxen amb una regularitat molt gran.

De l'anglés pulsar, acrònim de pulsating star, estrela polsant.

sextant

1. m. GEOM. Sexta part d'un cercle, és a dir, la part de cercle continguda en 60 o .

2. m. ASTR. Instrument proveït d'un limbe graduat i de dos espills, un dels quals es mou solidàriament amb una alidada mentres l'altre roman fix, i que permet mesurar l'altura d'un astre des d'un vaixell o des d'un avió.

3. m. NUMISM./HIST. Moneda romana antiga corresponent a la sexta part d'un enter.

precessió

1. a. f. Acte d'avançar-se.

b. f. [ p. ext. ] LING. Lloc de l'articulació d'una vocal.

2. f. FÍS. Moviment harmònic que, seguint una superfície cònica, efectua l'eix de rotació d'un sòlid no esfèric, sotmés a forces de tracció exteriors.

3. f. [ esp. ] ASTR. Desplaçament dels punts equinoccials al llarg de l'eclíptica en direcció est-oest, a causa d'un lent canvi de direcció de l'eix de la Terra.

DCVB: pres del llatí praecessiōne, mat. sign.

«Però ben bé podria ocórrer que l’eix no estiguera quiet sinó que girara com una baldufa, que de fet és el que fa l’eix de la Terra. Aquest moviment es diu precessió, i en el cas del nostre planeta fa un gir complet cada 25.800 anys.» ‘Winter is coming’: Les estacions en ‘Joc de trons’, Fernando Ballesteros.

elongació

1. f. ASTR. Diferència de longitud entre un planeta i el Sol.

2. f. BIOL. Moviment de cèl·lules que té lloc en el procés de gastrulació.

3. f. FÍS. Distància que separa una partícula oscil·lant de la posició d'equilibri en cada moment.

4. f. MED. Extensió, tracció o estirament d'un teixit, especialment del muscular.

5. f. MED. Luxació imperfecta d'una articulació.

DCVB: derivat del llatí elongare, ‘estendre, allargar, distar’.

4. «En comunicat oficial, el FC Barcelona ha anunciat que el defensa blaugrana pateix una elongació al bíceps femoral de la cuixa esquerra que el mantindrà de baixa 10 dies, aproximadament.»

astrolabi

1. m. ASTR. Instrument on hi havia representada l'esfera terrestre i que s'usava per a observar i per a determinar la posició i el moviment dels astres.

2. m. ASTR. Planisferi.

DCVB: del llatí astrolabĭus, mat. sign.
La paraula original en grec ἀστρολάβιον astrolábion està formada per 'astro' (estrela) i 'lambánō' (agafe). Literalment, podríem dir que es tracta de l'instrument que servix per a agafar les estrelles, o per a capturar-ne l'esperit.

heliotropi

1. m. BOT. Gènere de plantes herbàcies de la família de les boraginàcies (Heliotropium sp), amb cimes de flor de corol·la hipocraterimorfa i amb fruits secs nuculars.

2. m. ASTR./GEOGR. Heliòstat.

3. m. MINERAL. Calcedònia de color verd fosc amb taques rogenques.

DCVB: pres del llatí heliotropium, mat. sign., del grec  ἡλιότροπος hēliótropos.

«Explorant els calaixos del tocador hi va trobar un moador abandonat... La seua olor a heliotrop era intensa i agressiva; el va llançar a terra.» L'habitació moblada, O. Henry.

sizígia

1. f. ASTR. Posició de la Lluna -o d'un planeta- quan és en conjunció (lluna nova) o en oposició (lluna plena) amb el Sol.

2. f. ASTR. Cada un dels dos punts de l'òrbita de la Lluna corresponents a les sizígies.

Del grec συζυγία, unió.

orbe

1. m. Òrbita d'un cos celeste.

2. m. Pla de l'òrbita d'un cos celeste.

3. m. Cos celeste.

4. m. Esfera terrestre, terra, món.

5. m. Esfera celeste.

6. m. Univers, conjunt de totes les coses existents.

7. m. Cada una de les esferes cristal·lines que, en els models geocèntrics, se suposava que servien de suport als distints planetes.

DCVB: pres del llatí orbe, mat. sign. que 1.

L'expressió llatina és 'urbi et orbi' que vol dir: "a la ciutat (Roma) i al món", però de vegades l'hem vista mal escrita 'urbi et orbe'.

miratge

1. m. ÒPT. Il·lusió òptica causada per la refracció dels rajos de llum a través de capes d'aire a diferent temperatura.

2. m. [ fig. ] Il·lusió seductora.

3. miratge gravitacional ASTR. Conjunt d'imatges corresponents a un únic objecte celeste, produïdes pel fenomen anomenat lent gravitacional.

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.

Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida 

sota l’encens i el miratge de la pròpia vida 

i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori 

sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals. 

A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible

i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:

llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus

i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis 

dels homes.

Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici

i sirgà els noms de l’ombra i la carn:

no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima

i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.

A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,

al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa

del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals

perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.

Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,

irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or 

i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla 

que l’esperava a la cambra prohibida

prop del PonteVecchio, creà l’Infern: 

des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,

ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol

entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més

que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols

del viure.

Una vegada contemplà la seua obra descansà.

I veient-la tan imperfecta i habitada

pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó

i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig

i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança: 

des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,

l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,

la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa

té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,

el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se

contra els cants llefrosos i llepaires 

de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.

I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home 

cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

"Una altra gènesi, si us plau" Manuel Garcia Grau