prohom

1. m. Persona digna d'especial consideració.

2. m. Al segle XII, persona notable o principal d'una localitat que assistia o assessorava el senyor jurisdiccional o el seu representant o batle en actes arbitrals i pericials o com a testimoni en donacions, vendes, concòrdies, etc.

3. m. HIST. Jurat 4.

4. m. Caporal o sobreposat d'un ofici o una confraria gremial.

5. m. Obrer o administrador d'una confraria.

DCVB: del llatí tardà prode homĭne, ‘home bo, important’.

Llibre de la Claveria o Llibre dels Comptes, Arxiu Municipal de Bocairent: «...als proms de la villa per aver anat a fitar el bovalar de la serra.»1703, p. 17.

bri

1. m. Trosset solt d'un filament o cos xicotet de forma anàloga. Brins de seda.

2. m. Fibra de la carn, de la fusta, etc.

3. m. [ fig. ] Quantitat molt xicoteta d'alguna cosa. No té ni un bri d'enteniment.

4. a. m. BOT. Cada una de les tiges primes i llargues que arranquen de l'arrel en plantes com les gramínies, el cànem, etc.

b. m. BOT. Estam. Bri de safrà.

c. m. BOT. Asprella.

d. m. [ p. ext. ] BOT. Un bri de palla.

5. a. m. TÈXTIL Segons la classificació dels corders, fibra de cànem de primera qualitat.

b. m. TÈXTIL Antic teixit a la plana de cànem cru utilitzat per a fer llençols.

c. m. TÈXTIL Teixit de lli d'una gran qualitat.

d. m. TÈXTIL Fil elemental de seda tal com es desenrotlla del capoll.

DCVB: L'ètim gàl·l. *brinos fonc proposat per Flechia i acceptat amb reserves en el REW i en el FEW. Aquest origen s'ha corroborat pels estudis posteriors (cf. J. Coromines en Zschr. Celt. Philol. xxv, 53, Corominas DECast, i, 515, i J. Hubschmid en ELH, i, 137).

càbala

1. f. REL. Conjunt de teories metafísiques, místiques i exegètiques, de caràcter esotèric, desenrotllades en el judaisme.

2. f. [ fig. ] Intriga.

3. f. pl. Càlculs, suposicions, que es fan per a endevinar alguna cosa.

4. fer càbales Maquinar o calcular una situació per a solucionar un problema o per a obtindre'n guanys.

DCVB: pres de l'hebreu ḳabbalah, mat. sign.

nissaga

 f. Casta, llinatge, estirp, prosàpia. De nissaga noble. De bona nissaga.

DCVB: incerta. Han estat proposades diverses solucions: un llatí *neptiaca (derivat de nĕptis ‘néta’), una forma llatina *niditiacu (derivada de nīdus ‘niu’) i una derivació del llatí natio ‘raça’. La discussió d'aquestes etimologies pot veure's en Nph. Mitt. xvi, 86 i xxi, 78, i en BDC, ix, 89.

singlot o xinglot

m. 1. Xanglot.

m. 2. Contracció espasmòdica del diafragma que provoca soroll.

Vegeu 'xanglot'.

DCVB: del llatí singŭltu, mat. sign., que degué convertir-se en *singlŭttu per influència de glŭttīre.

aguaitar

     1. v. tr. Vigilar, especialment des d'un lloc amagat, per a sorprendre.

2. a. v. intr. Traure el cap per una obertura o per damunt d'alguna cosa.

b. v. intr. Aplicar l'ull i mirar per una obertura xicoteta.

DCVB: del germànic wahten, ‘vigilar’, ‘observar’.

llòbrec llòbrega

adj. Fosc, tenebrós.

DCVB: incerta. Evidentment és el mateix mot que el cast. lóbrego, al qual el filòleg Diez havia considerat provinent del llatí lugŭbre, ‘planyent, molt trist’; segons Meyer-Lübke REW 5150 (acceptat per Wartburg FEW, v, 440), cal considerar-lo un derivat postverbal del llatí lucŭbrare, ‘treballar amb llum’.

El terme lúgubre fa referència a la mort, sembla com si hi haguera dos evolucions de la paraula llatina. El diccionari de la RAE fa vindre lóbrego del llatí lubrĭcus 'relliscadís'.

xacrós xacrosa

 adj. Patix alguna xacra o alifac, mal físic que s'adquirix amb el temps o que es patix a conseqüència d'una malaltia.

«...com si en compte de cobrir un cos vigorós i exuberant de vida foren els d’un vell xacrós.», "Nit de noces" V. Blasco Ibáñez.

DCVB; de xacra, de l'àrab xakāʿ, ‘queixa’, ‘mal físic’, ‘malaltia’. La forma xacra sembla ser un arabisme directe en català; les formes atxaca i atxac, en canvi, són adaptacions del castellà achaque. La r secundària de la forma xacra és, segons Spitzer (AIL Cuyo, ii, 17), indici de castellanisme; segons Corominas DECast, i, 33, tal vegada podria explicar-se com a efecte de l'analogia de lacra.

arrabassar

1. v. tr. AGR. Arrancar les mates, les arrels i les rabasses (d'un terreny) per a cultivar-lo.

2. v. tr.  Arrancar (una planta) de soca-rel. Per extensió, prendre violentament (alguna cosa) a algú.

indostànic indostànica

1. a. adj. i m. i f. Natural de l'Hindustan o Indostan, Índia asiàtica.

b. adj. Relatiu o pertanyent a l'Hindustan, als seus habitants i a la seua llengua.

2. m. i f. Habitant de l'Hindustan.

3. m. LING. Nom amb què es designa la lingua franca de l'Índia septentrional i del Pakistan, que comprén les variants hindi i urdú.

sostrada

 f. CONSTR. Conjunt de peces que formen el sostre o la coberta d'una casa, d'un edifici.

DCVB: De 'sostre', derivat postverbal del llatí vg. *substrāre, ‘estendre formant un llit’, verb format damunt substratum supí de substerno, ‘estendre fent un llit’.

bellugadís bellugadissa

     1. adj. Que es mou o es belluga contínuament, que no està mai quiet.

2. m. BOT. Belluguet.

DCVB: de 'bellugar', del llatí *bullĭcare, derivat de bullire ‘bullir’, que té representants en tot el territori gal·lo-romànic (cfr. el prov. ant. bolegar, prov. mod. bulega, fr. bouger, etc.). La forma catalana presenta un cas de metàtesi: *bullegar <bellugar. Aquesta metàtesi és molt antiga, car la trobam ja en la forma baluga dins una cançó escrita en el Rosselló la primeria del segle XV: «De la balla se ixs tentost | per quel servel li baluga» (RLR, xxxii, 351).

peveter

    1. m. Vas a propòsit per a cremar pevets o altres perfums.

    2. m. ESPORT Gran peveter que, a l'estadi olímpic, sosté la flama dels jocs.

    Probablement de 'pevet', en castellà de 'pebete'. La forma catalana segons Coromines ve de 'peu', per això s'ha d'escriure amb ve.

palanquí

 f. Andes per a portar persones socialment importants, portada al muscle per dos o quatre hòmens per mitjà d'uns pals horitzontals o ubicada al llom d'animals.

Del portugués palanquin.

semovent

     1. adj. Que es mou per si mateix.

2. béns (o coses ) semovents DRET Bestiar.

DCVB: pres del llatí semovĕnte, mat. sign.

somoure

     1. v. tr. Moure lleument (una cosa que descansa pesadament sobre una altra, que està fortament aguantada per una altra).

2. v. tr. Traure (una cosa) del seu estat de repòs.

3. v. tr. Véncer la inèrcia, la passivitat, etc., (d'algú) per a induir-lo a fer alguna cosa. No trobàvem la manera de somoure el seu sentit de la responsabilitat.

lliça

1. a. f. Camp clos on es feien les justes i els tornejos.

b. f. [ fig. ] Lluita pública amb escrits, discursos, etc. Els partits polítics, en arribar les eleccions, entren en una lliça sense treva.

c. en bona lliça loc. adv. Lleialment.

2. f. Baluard, Edifici de defensa que hi havia davant de les masies, parets altes que servien de defensa a les masies.

DCVB: incerta. Ens inclinam a acceptar la llatina līcĭa, ‘fils’, ‘cordells’, ‘trama’, proposada ja per Du Cange, però que no fou admesa per Diez. En el REW de Meyer-Lübke, no 5084, es proposa un ètim germànic *listja ‘camp clos’ derivat del germ.lista ‘llista’; però no sembla que aquest origen sigui més probable, ni tant com el llatí que hem indicat.

TLF: En francés lice, documentada ja en el segle XII amb el sentit de tanca, en el segle XIII com a camp clos per a a les justes. En el segle XVI està documentada l'expressió entrer en lice amb el sentit de combatre.

simitarra

 f. ARM. Sabre de fulla molt corbada i progressivament més ampla en el seu extrem, tallant en la seua part convexa, usat en l'edat mitjana principalment per àrabs, turcs i perses.

Probablement de l'àrab ṣimaṣām[ah] ṭāri'a, tipus de sabre corbat.

soroller

 m. BOT. Atzeroler, arbre caducifoli de la família de les rosàcies (Crataegus azarolus), de fulles pubescents, de flors blanques i de fruits comestibles, les sorolles.

Veg. atzeroler

sangonera

 1. a. f. ZOOL. Nom donat a qualsevol anèl·lid hirudini de la subclasse dels antobdels, i en especial els dels gèneres Branchellion, Glossiphonia, Haemanteria, Marsupiobdella, Haemadipsa, Haemopsis, Hirudo, Limnatis i Herpobdella, pertanyents a diverses famílies. Animal invertebrat que es caracteritza perquè s'adherix a altres animals i els xupla la sang.

b. sangonera comuna ZOOL. Anèl·lid hirudini de la subclasse dels antobdels, de la família dels hirudínids (Hirudo medicinalis), de color gris fosc, que habita en estanys, rius i canals infectats, i que antigament era molt emprada en medicina per a practicar sagnies.

c. sangonera del cavall ZOOL. Anèl·lid hirudini de la subclasse dels antobdels, de la família dels hirudínids (Limnatis nilotica), de dents més obtuses que la comuna i que s'adherix a la mucosa bucal dels cavalls i bòvids.

2. a. f. [ fig. ] Persona que viu, que s'enriquix, a costa d'un altre, esgotant els seus recursos.

b. f. [ fig. ] Cosa que exhaurix, negoci o altra cosa que absorbix grans cabals.

DCVB: del llatí sanguĭnarĭa, mat. sign.