relictual

1. adj. Deixat per qui es mor. Béns relictuals.

2. adj. GEOL. Es diu d'allò que ha existit, que ha resistit i que constituïx la roca mare de llocs actuals.

DCVB: pres del llatí relictum, ‘deixat’.

gneis

m. inv. GEOL. Roca metamòrfica, semblant al granit, d'aspecte fullós, amb bandes de minerals clars alternant amb altres foscs, formada per alteració de roques magmàtiques o sedimentàries.

DCVB: pres modernament de l'alemany gneiss, mat. sign.

cossi

1. m. Atifell gran, de forma de tronc de con, destinat principalment a fer la bugada.

2. m. GEOL. Depressió del terreny en forma de tronc de con.

DCVB: segons Meyer-Lübke REW 2011, d'una forma llatina *cŏcia, variant vulgar de cŏchlĕa, ‘closca de mol·lusc’. L'evolució fonética no acaba d'esser clara, ja que el representant normal de cocia seria cossa; la persistència de la i posttònica és estranya, com també el canvi de gènere. Sembla més probable que cossi vingui d'una forma llatina *caucĕu, derivada de caucu, ‘vas’.

carena

1. a. f. MAR. Part submergida del buc d'un vaixell.

b. f. MAR. Reparació que es fa en el buc d'un vaixell.

c. donar carena MAR. Carenar.

2. f. AGR. Llom de terra entre solc i solc.

3. f. CONSTR. Biga situada al llarg de l'aresta superior de certes teulades en la qual descansen les bigues disposades en pendent.

4. f. GEOL. En una muntanya o una serralada, línia divisòria de dos vessants.

DCVB: del llatí *carīna, mat. sign. I. En l'evolució fonètica normal hauria resultat en català carina, perquè el mot llatí té la i llarga. Meyer-Lübke, REW 1693, explica la e de les formes romàniques (ital. i esp. carena, fr. carène) dient que són preses del llenguatge de Gènova i de la costa de Ligúria, on el canvi de ī en e és normal. Corominas DECast, i, 683, no gosa admetre el genovesisme d'un mot tan antic en català, i prefereix suposar una forma *carena existent ja en el llatí itàlic.

argila

1. f. GEOL. Nom que s'aplica a un tipus de roques terroses, criptocristal·lines, formades essencialment per silicats d'alumini hidratats, que tenen la propietat de tornar-se plàstiques quan es mesclen amb aigua o de ser adsorbents i desgreixants en sec.

2. estàtua amb peus d'argila Persona o cosa la grandesa o la força de la qual té una base fràgil.

DCVB: del llatí argīlla, mat. sign.

escorça

1. a. f. BOT. Part externa de l'arrel, tija i branques de les plantes llenyoses.

b. f. BOT. Coberta externa i dura d'algunes fruites. Escorça de taronja.

c. escorça suberosa BOT. Virosi que afecta la vinya, caracteritzada per símptomes típics, com ara l'aparença surosa que pren la fusta.

2. f. [ fig. ] No considerar el fons, sinó l'escorça de les coses.

3. a. f. ANAT. Capa externa dels òrgans.

b. escorça cerebral ANAT. Capa externa del cervell, formada per neurones (substància grisa).

4. escorça terrestre GEOL. Conjunt de roques que formen la part més externa del globus terraqüi.

DCVB: del llatí scortĕa, ‘sac de pell’.

«Us heu quedat amb l'escorça, amb la pura superfície de les obres», La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 20.

vorell

1. m. Marge.

2. m. Vora d'un objecte que ateny un nivell més alt que la part central.

3. vorell de conca GEOL. Límit d'una conca sedimentària.

DCVB: derivat de vora, del llatí ōra, mat. sign. ||1, amb una v- evitadora de l'hiat en la combinació la ora (J. Coromines en AIL Cuyo, i, 147). Aquesta modificació pogué esser afavorida per la conveniència d'evitar l'homonímia amb hora.

arena

1.	f. GEOL. Conjunt de granets diminuts procedents de la disgregació de les roques. Una platja d'arena. Un rellotge d'arena.

2.	f. PAT. Càlculs diminuts que es fan en la bufeta de l'orina.

3.	f. ESPECT./TAUROM. Part central d'un circ, d'un amfiteatre, d'una plaça de bous, on té lloc l'espectacle. Els aurigues no van eixir a l'arena.

4.	f. pl. HIST./CONSTR. Circ o amfiteatre on tenien lloc els combats.

5.	arena asfàltica f. GEOL. Arena impregnada d'hidrocarburs pesats i olis minerals que pot servir com a matèria primera per a obtindre combustibles.

6.	arena volcànica f. GEOL. Depòsit constituït per materials solts, de la mida de l'arena, emesos durant una erupció volcànica.

7.	llaurar (o sembrar) en arena loc. verb. Treballar en va, esforçar-se inútilment.

8.	tirar-se (o baixar) a l'arena loc. verb. Acceptar la lluita, un combat, un repte.

9.	voler la mar i les arenes  loc. verb. Desitjar-ho tot amb avidesa.

       DCVB: el llatí arēna, mat. sign.

marjal

1. f. AGR. Bancal.

2. f. (o m. ) GEOL. Terreny d'aiguamolls vora la mar.

DCVB: derivat de l'àrab marj ‘prat’ (cf. Eguílaz Glos. 445).

A Bocairent, ben lluny de la mar, trobem el topònim la Marjal en una zona amb no massa aigua.

cambrià cambriana

1. adj. GEOL. Relatiu o pertanyent al cambrià.

2. m. GEOL. Primer dels cinc períodes i sistemes en què és dividida l'era primària o paleozoica.

«Aquesta aparició de fílums animals s'anomena explosió cambriana.»

cudol

1. m. GEOL. Fragment de roca dura, de dimensions variables, allisat i arredonit per l'acció de les aigües i el redolament; cantal, palet.

2. m. i f. [ fig. ] Persona molt ignorant i amb moltes dificultats per a ensenyar-se noves coses.

DCVB: de còdol, amb canvi d'accentuació que sembla que s'ha d'explicar per regressió damunt derivats com codolet, codolada, etc. Del llatí cotŭlu, dim. de cote, ‘pedra’.

igni ígnia

1. adj. De foc, que té la naturalesa del foc.

2. adj. GEOL. Es diu de les roques formades per refredament i consolidació de magmes existents en l'interior de la Terra, a pressió i temperatura elevades.

DCVB: pres del llatí ignĕum, mat. sign.

atol·ló

m. GEOL. Illa de les mars tropicals, de forma més o menys circular, constituïda per esculls coral·lins que formen un anell al voltant d'una llacuna central d'aigua salada.

Del francés atolon, actualment atoll, l'origen de la paraula el trobem en les illes Maldives que s'anomenen 'atolons'. En valencià conviuen les dos formes atol i atol·ló.

escull

1. m. GEOL. Roca arran d'aigua o a molt poca distància de la superfície de l'aigua.

2. m. [ fig. ] Obstacle greu, perillós.

DCVB: del llatí scŏpŭlu, mat. sign. 1

obac obaga

1. adj. i m. Dit d'un lloc on no pega el sol.

2. m. GEOL. Vessant d'una muntanya més ombriu.

DCVB: del llatí opācu ‘mancat de claror’.

«T'he vist, també, casual en el fet d'ignorar

i humana en l'obaga de les veus femenines

que necessite fer créixer al meu si.»

Vicent Berenguer, Imitació a la soledat.

«De manera que sempre a’estaven a la saleta, que, a més de calefacció, tenia una llar normal, perquè, com que era a l’obaga, era una habitació freda.» Isabel-Clara Simó, El Mas del Diable.

freu

m. GEOL. Pas o canal relativament estret i generalment poc fondo situat entre dos illes.

DCVB: del llatí frĕtu, mat. sign. || 1. Segons Coromines (BDC, xix, 25), el pas de la t llatina a w en el cat. freu postula una forma llatina *fretĕu, derivada de fretu.

abrasió

1. f. Acció d'arrancar, alçar, desgastar o llevar per fricció.

2. a. f. GEOL. Erosió mecànica que es produïx en les roques, originada pel fregament d'agents externs (gel, aigua, vent, etc.), que actuen com a abrasius.

b. f. [ esp. ] GEOL. Erosió produïda per les ones del mar en les roques costaneres, que comporta la formació de plataformes d'abrasió i penya-segats.

3. f. ENG. Desgast que es produïx en la superfície d'un cos quan és tractat amb agents abrasius.

4. f. CONSTR. Neteja de la pedra o d'altres materials, que s'efectua amb un doll d'arena projectat per aire comprimit.

5. f. CODIC./EPIGR. Procediment per a reutilitzar un papir, un pergamí, etc., consistent en la raspadura del fragment d'escriptura que es vol eliminar o substituir.

6. a. f. CIR. Acció d'extirpar, separar, destruir, exulcerar, etc., quirúrgicament, especialment exulceració dels xicotets fragments mucosos.

b. f. TER. Procediment que s'usa en dermatologia per a corregir una cicatriu viciosa, provocant una renovació del teixit epitelial a través de la cirurgia o amb l'ús de substàncies càustiques.

c. f. PAT. Acció irritant dels purgants enèrgics.

d. f. PAT. Ulceració poc profunda de la pell o de les mucoses causada per cremada o traumatisme.

e. abrasió dental MED. Destrucció o eliminació, per fricció, dels teixits durs de les peces dentals, que pot ser conseqüència del fregament involuntari de les dents o realitzada amb una finalitat terapèutica.

DCVB: pres del llatí abrāsiōne, ‘raspadura’.

glera o llera

f. GEOL. Tros del llit d'un riu o torrent sec ple de cudols.

DCVB:  del llatí glarĕa, mat. sign.

orogènia

f. GEOL. Temps o període durant el qual es forma una cadena de muntanyes.

DCVB: compost de oro- i del gr. γενεία ‘formació.

torba

torba 1

f. GEOL./PEDOL. Tipus d'humus d'estructura fibrosa, format en un medi anaeròbic i saturat d'aigua, de color negre o marró i d'aspecte esponjós, utilitzat com a combustible d'ús domèstic.

DCVB: pres del fr. tourbe, mat. sign.

torba 2

1. f. Torbament.

2. torba de cap PAT. Rodament de cap, vertigen.