estimbar

v. tr. Despenyar, fer caure d'una certa altura, d'un penya-segat, per exemple.

DCVB: derivat de timba, probablement d'un mot pre-romà *timpa, ‘precipici’; sobre aquesta etimologia vegeu: Meyer-Lübke Katal. 48; G. Rohlfs en ZRPh, xlvi, 163; Hubschmid PW 54; Corominas DECast, i, 317-318.

flassada

f. Peça quadrangular teixida de llana o de cotó, generalment amb lligats i colors diversos, que s'usa com a abrigall en el llit.

Segons Coromines l'origen és incert, tal vegada preromà, sorotàptic. És per això que no pose l'etimologia del DCVB, ja que diu que és d'origen àrab. Coromines, a més, diu que el mot és molt comú en els parlars occitans.

La forma castellana 'frazada' té l'origen en la llengua catalana. Coromines també explica que en alguns països de parla hispana d'Amèrica és la forma principal i que a Cuba diuen 'frezada'.

En valencià hem sentit alguna vegada la forma 'saflada'.

tàrrec

1. m. BOT./FARM. Planta herbàcia perenne de la família de les labiades (Salvia verbenaca), de fulles oblongues i piloses, flors blaves o violàcies, arranjades en verticil·lastres, utilitzada en medicina popular.

2. m. BOT./FARM. Tarró.

DCVB: d'etimologia desconeguda; probablement preromana.

segall segalla

m. i f. RAM. Animal jove de bestiar caprí.

DCVB: incerta, possiblement preromana; potser relacionada amb el basc sekail o segail, ‘animal magre’, que sembla esser pres del bearnès secalh o del cat. secall, segons Corominas DECast, iv, 172; l'origen llatí *secacŭlu, var. de *sequacŭlum ‘animal que segueix sa mare’ (derivat de sequi, ‘seguir’), proposat per G. de Diego Dicc. 6005a, sembla improbable.

isard isarda

isard  -a

1. adj. Es diu de la persona esquerpa.

2. adj. Escabrós, salvatge. Una muntanya isarda.

isard

m. ZOOL. Mamífer remugant de la subfamília dels caprins i de la família dels bòvids (Rupicapra rupicapra), amb banyes primes i corbades de la punta i pelatge fosc amb taques blanques al cap.

DCVB: segurament d'origen preromà; segons Giese, potser un mot idèntic al basc izar ‘estrella’, i hauria significat originàriament ‘animal que porta un estel al front’ (cf. Rohlfs Gascon, § 31).

Sinònims: esquerp, esquerpa.

Res no és mesquí ni cap hora és isarda,
ni es fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.
I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseit

volva

1. a. f. Partícula menuda i lleu d'un cos que l'aire s'emporta fàcilment, que està en suspensió en l'aire, en un líquid. Tindre una volva en l'ull.

b. f. Filament, pellorfa, etc., diminuts. Una volva de segó.

c. f. Floc de neu.

2. f. BOT. En molts bolets dels ordes de les agaricals i de les gasteromicetals, part inferior del vel universal que persistix en forma de baina ciatiforme en la base de la cama.

DCVB: d'un mot pre-romà (potser gàl·lic) *ŭlva, mat. sign. ||1 (sobre aquest origen, cf. Meyer-Lübke REW 9043; Krüger Hochpyr. C II, 364; Coromines Card. 319; Hubschmid Praerom. 4 i 8; J. Hubschmid en ELH, i, 146).

barda

barda 1

f. Cleda per a tancar el bestiar, feta de barres de fusta encreuades formant barrera.

barda 2

f. METEOR. Núvol paràsit ajagut al llarg de la carena d'una serralada.

DCVB: incerta, probablement pre-romana. Li han atribuït origen cèltic, i segons Rohlfs (ZRPh, xlvii, 402) seria una variant de *barra, cosa que concorda amb el significat || 2 (‘barrera’). Harri Meier ha proposat (Rom. Forsch. lxv, 263) la solució de veure en barda un derivat postverbal d'un mot llatí vg. *varĭtare,derivat de vara.

sitja

1. a. f. AGR. Cavitat subterrània que servix per a guardar productes collits del camp, especialment cereals.

b. f. [ p. ext. ] Depòsit cilíndric o prismàtic destinat a l'emmagatzematge i conservació de diversos productes, especialment cereals, però també farratge, minerals, etc.

c. f. [ ant. ] AGR. Clot profund practicat en terra.

2. f. Masmorra.

3. f. Pila de carboner.

DCVB: probablement pre-romana, ibèrica. Se n'han proposat algunes que no satisfan, com la d'Eguílaz (àrab sijn, ‘presó’), la de Rokseth (Rom. xlvii, 537: llatí*sedĭca, derivat de sedēre ‘seure’), la de Griera (BDC, xviii, 99: llatí sĭtŭla, origen que no s'explica fonèticament perquè és inconcebible que -tl- torni ʤ). L'opinió favorable a un origen ibèric ja va esser insinuada per Balari Oríg. 110 i per Carreras Ib. Gr. 18, però sense fonamentar-la suficientment; Corominas en BDC,xxiv, 77, i posteriorment en DECast, i, 785, ha arribat a la conclusió que el mot originari devia esser *cĕia, amb el significat de ‘clot profund’.

sàgola

1. f. MAR. Drissa de bandera.

2. f. [ p. ext. ] Cordeta curta.

Servix per a hissar l'antena de la vela llatina. L'origen és incert. pot ser indoeuropeu, preromà.