escatologia

1. f. REL. Conjunt de creences i doctrines sobre la renovada existència del món i de l'home al final de la història i més enllà de la mort.

DCVB: del grec ἔσχατος ‘extrem, darrer’ i λóγος ‘tractat’.

2. f. Tractat o estudi dels excrements.

DCVB: del grec σκάτος ‘excrement’ i λóγος ‘tractat’.

epifania

1. f. BÍBLIA/REL. Manifestació de Déu o d'un déu entre els hòmens.

2. f. LITÚRGIA [en majúscula] Festivitat catòlica que se celebra el sis de gener en commemoració de la manifestació de Déu entre els hòmens.

DCVB: pres del grec ἐπιφάνεια ‘manifestació’.

miracle o milacre

1. m. REL. Fenomen extraordinari que es creu que no pot explicar-se per causes naturals, sinó que té com a origen immediat la divinitat.

2. m. [hiperb.] No vullgues fer miracles. Este xarop farà miracles en la vostra salut. És un miracle que no haja caigut. Si aprovem el curs serà un miracle.

3. m. TEATRE Peça teatral breu que glossa un fet prodigiós atribuït a sant Vicent Ferrer i que es representa a València els dies de la vespra i la festa canònica del sant.

4. per miracle Miraculosament.

5. quedar-se com els del miracle Quedar sorprés per alguna cosa que no s'esperava.

DCVB: del llatí miracŭlu, mat. sign.

5. «Però tot està en contínua transformació, i en un moment determinat, durant el segle XVI, la paraula miracle es transformà en milacre. Una simple inversió de les consonants de les dos últimes síl·labes. Així és com es pot constatar en la crònica de Pere Joan Porcar Coses evengudes en la ciutat y regne de València: «invocà a sent Simó y féu fer est milacre», i en el Dietari de Joaquim Aierdi, i en les Memòries d’un capellà del segle XVIII de Josep Esplugues, i en moltes altres obres fins a generalitzar-se per l’antic Regne de València, per les terres del Baix Ebre i per l’illa de Menorca.». Pren la paraula, Josep Lacreu.

En castellà passa el mateix fenomen i apareix ja la forma canviada en  el Diccionario latino-español, de Nebrija (1495).

muetzí

m. REL. A l'islam, encarregat de fer la crida a l'oració des del minaret.

DCVB: de l'àrab muḏḏin, mat. sign.

epiclesi

f. REL. Fórmula litúrgica d'invocació a l'Esperit Sant demanant-li transformar el pa i el vi eucarístics.

Del grec ἐπίκλησις «invocació».
També en podem dir 'transsubstanciació, de transsubstanciar la substància del pa en el cos de Crist i del vi en la seua sang.

anatema

1. a. m. REL. Sentència canònica d'excomunió o d'exclusió de la comunitat catòlica i de l'ús dels sagraments.

b. m. [ fig. ] Reprovació completa.

2. m. Persona anatematitzada.

DCVB: pres del llatí eclesiàstic ănathēma, mat. sign.

«Així és com funciona el llenguatge. I no té sentit dedicar-se a llançar anatemes furibunds contra «el vulgo de alto y bajo copete» perquè fa un mal ús de la llengua, com feia don Francisco José Orellana. Els errors de hui, si es fan persistents, són la norma de demà.» Josep Lacreu, "Barbarismes i barbaritats", Pren la paraula.

ínfula

1. f. REL. Banda de llana blanca que s'adaptava al voltant del cap amb dos cintes als costats i era emblema d'inviolabilitat o signe de la dignitat sacerdotal.

2. a. f. pl. LITÚRGIA Cintes que pengen de la mitra.

b. f. pl. [ p. ext. ] LITÚRGIA Mitra.

c. f. pl. [ fig. ] Presumpció, vanitat.

Del llatí infŭla, mateix significat que 1.

censura

1. f. HIST. En l'antiga Roma, càrrec o dignitat de censor.

2. a. f. Acció de reprendre els altres per la seua conducta, per les seues obres.

b. f. REL. Condemnació pública d'una doctrina per part de l'església.

c. f. REL. Pena disciplinària imposada per l'església.

3. f. DRET Acte de control del contingut dels mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per a assegurar que són respectats determinats límits establits d'orde moral, polític, religiós, etc.

4. censura de comptes DRET Òrgan de gestió dels administradors de les societats anònimes.

5. moció de censura POLÍT. Vot emés pels diputats d'una assemblea amb la intenció de "censurar" el govern i de mostrar disconformitat amb la seua línia política.

DCVB: pres del llatí censūra, mat. sign.

oracle

1. a. m. REL. Forma d'endevinació practicada pels pobles antics, consistent en una resposta que era donada per la divinitat a la demanda sobre les coses ignotes del passat, del present o del futur, o sobre la manera justa d'actuar en determinades circumstàncies.

b. m. REL. Lloc on eren donades les respostes de la divinitat. L'oracle d'Apol·lo a Delfos.

c. m. REL. Divinitat que donava l'oracle. Consultar l'oracle.

2. a. m. [ fig. ] Resposta, opinió, etc., considerada infal·lible.

b. m. [ fig. ] Persona que s'escolta per la seua saviesa, per la seua ciència o per la seua autoritat en alguna matèria.

3. m. BÍBLIA Paraula de Déu, anunciada pels profetes, els apòstols, etc.

DCVB: del llatí oracŭlum, mat. sign.

erm erma

1. a. adj. Inhabitat. El terratrémol va deixar erma la ciutat.

b. m. Lloc inhabitat. Els erms del desert.

c. m. REL. Lloc desert on una persona es retira per a portar una vida contemplativa.

2. a. adj. BOT. Es diu del terreny àrid i amb vegetació esclarissada.

b. m. GEOGR. Sector del paisatge agrari que no produïx.

DCVB: del gr.-llatí ĕrĕmu, mat. sign

metànoia

1. [ gr. ] f. REL. Canvi profund de la manera de pensar, de sentir i d'obrar.

2. [ gr. ] f. REL. Prosternació, reverència profunda.

Del grec  μετάνοια, metanoia.

El significat literal grec fa referència a un camí que s'ha iniciat i que s'ha de tornar a recórrer per a canviar la direcció iniciada.

adamita

adamita 1

f. MINERAL. Arsenat natural de zinc hidratat.

adamita 2

1. m. i f. Persona que va nua a imitació d'Adam.

2. m. i f. REL. Membre d'una antiga secta cristiana, considerada herètica, que feien les seues reunions nus i que admetien la poligàmia.

«Els plantejaments adamites de voler començar qualsevol projecte tot de nou, sense aprofitar el treball dut a terme, sovint es manifesten amb un desdeny altiu amb què s’intenta dissimular la pròpia ignorància. I, lamentablement, hi ha indicis inquietants que alimenten estos temors.» Josep Lacreu, Pren la paraula.

vesta

1. f. INDUM. Túnica llarga fins als peus.

2. f. [ esp. ] REL./INDUM. Túnica talar utilitzada pels laics en alguns actes religiosos.

DCVB:  del llatí vĕste, mat. sign.

AVL-Levante

«Es veien a la llunyania, com si foren un gran grup de panderoles negres, els encaputxats, les vestes, amb l’aguda i enorme caperutxa d’astròleg o jutge inquisitorial, l’antifaç de drap enrotllat sobre el front, una llarga vareta d’eben en la mà, i caiguda sobre el braç la llarga cua del ropó fúnebre.» Flor de Maig, V. Blasco Ibáñez, Àrbena, p. 97

pasqua

1. a. f. REL. Festa jueua en commemoració de l'alliberament d'Egipte, unida a la festa dels àzims, que es prolonga durant set dies.

b. Pasqua de Pentecostés REL. Pentecostés.

c. Pasqua de Resurrecció REL. Festa anyal en què es commemora la mort i la resurrecció de Crist.

d. Pasqua Florida (o Primera Pascua ) Nom popular de la festa de Pasqua.

e. Pasqua Granada (o Segona Pasqua ) Nom popular de la festa de la Pentecostés.

2. f. Qualsevol de les festes de Nadal i Pentecosta.

3. fer Pasqua abans de Rams [ pop. ] Esperar un fill abans de casar-se.

4. més alegre que unes pasqües Expressió usada per a expressar una gran alegria.

5. santes pasqües! Expressió usada per a indicar que s'ha acabat alguna cosa.

DCVB: del llatí ecles. (procedent de l'hebreu) pascha, mat. sign. || 1. La forma pasqua té la u adoptada per analogia del llatí pascŭa ‘pastures’, analogia afavorida per la circumstància de menjar-se per Pasqua un cap de bestiar de llana aportat pels pastors.

pigrícia

1. f. Repugnància al treball, a l'acció. Tindre pigrícia.

2. f. Lentitud a pensar, a judicar, a obrar.

3. f. REL. Un dels set pecats capitals.

DCVB: pres del llatí pigrĭtĭa, mat. sign.

baiadera

f. REL. Dansarina i cantant del culte hindú que, als temples i en les processons, atén totes les qüestions no pròpiament litúrgiques.

DCVB: pres modernament del castellà bayadera (<portuguès bailadeira, ‘balladora’).

Del francés bayadère, derivat de balhar, forma dialectal portuguesa de bailar. La paraula ens arriba a través del castellà i del francés i per això s'ortografia amb i llatina, quan correspondria escriure's 'balladera'.

prosternar-se

v. pron. REL./LITÚRGIA Abaixar-se fins a tocar terra davant d'algú en senyal de respecte, humiliació o adoració.

DCVB: pres del llatí prosternĕre, mat. sign., amb canvi del tipus de conjugació.

«El rei, fort i membrut, fent sonar la seua armadura de plaques d’or, va córrer a la trobada del solitari, prosternant-se fins a besar-li els peus descarnats i mísers com xicotets feixos de sarments coberts de sec pergamí.» El despertar del Buda. V. Blasco Ibañez.

braman

m. REL. Individu pertanyent a la primera de les quatre castes originàries de l'Índia.

De l'àrab clàssic barahman, este del persa barahman, i este del sánscrit bráhman 'cos de teòlegs'.

saltiri

1. a. m. BÍBLIA/LITÚRGIA Arreplega de salms.

b. m. [ esp. ] BÍBLIA/LITÚRGIA Llibre dels Salms.

c. m. [ p. ext. ] BÍBLIA/LITÚRGIA Part del breviari que conté les hores canòniques de tota la setmana, amb els salms corresponents i amb exclusió de les lliçons i oracions que els acompanyen.

2. m. [ fig. ] REL. Rosari.

3. m. MÚS. Instrument medieval de teclat, en el qual les cordes són indistintament colpides o pinçades.

DCVB: del llatí psalterium (< grec ψαλτήριον), mat. sign.