ble

1. m. Cordó, cinta, feix de filaments combustibles posat en l'interior dels ciris, les candeles o les bugies, o bé en el bec dels llums d'oli, de petroli, etc., per a obtindre'n llum una vegada iniciada la ignició.

2. m. Floc de cabells que pengen.

3. ble de frare BOT. Estepa blenera.

DCVB: incerta. La forma occitana bleze, documentada també en català medieval, semblava justificar un origen germ. *blesa, admès en el FEW; però aquesta teoria sembla inacceptable per raons fonètiques. Coromines (Congr. Barc. i, 405) proposa una base cèltica *bledĭno-, ‘planta de l'espècie Verbascum thapsus’, que, usant-se per fer llum, hauria servit de mitjà de pas al significat de ble, cosa que sembla confirmar se pel nom de blenera donat a la dita planta.

bec

1. a. m. ANAT. Òrgan format per les mandíbules de les aus i revestit d'una baina còrnia.

b. m. [p. ext.] ANAT. Rostre més o menys allargat o de naturalesa còrnia d'altres animals, com el de les tortugues, el d'alguns insectes, el dels cefalòpodes, el d'algunes balenes, el de l'ornitorinc, etc.

c. tindre el bec groc No tindre experiència.

2. a. m. [fig.] Boca d'una persona.

b. bec eixut Poc parlador.

c. bec moll Bocamoll.

d. costar el bec i les ungles Costar molt car o ser molt difícil d'executar o d'obtindre.

e. donar-se el bec [vulg.] Besar-se.

f. tindre bon bec Ser un bon parlador.

3. a. m. Punta comparable a un bec en què acaben alguns objectes. Un bec de tovalló. Aixoplugar-se davall del bec d'una roca. Els becs de la lluna.

b. m. MÚS. Embocadura de la flauta dolça.

4. m. Extrem d'un llum d'oli, de petroli, etc., per on ix la punta de ble que s'encén. Una llumenera de quatre becs.

5. m. Sinuositat ixent en la vora d'un recipient per a poder abocar còmodament el contingut. El bec d'un pitxer.

6. a. m. BOT. Punta més o menys llarga i grossa en què acaben certs fruits.

b. bec de cigonya BOT. Planta herbàcia anual de la família de les geraniàcies (Erodium ciconium), de fulles molt dividides i flors violàcies, anomenada així per la forma de l'aresta del fruit.

c. bec de corb BOT. Frare del romer.

d. bec de gall BOT. Corner.

e. bec de moixó BOT. Passacamins.

f. bec de perdiu BOT. Cama de perdiu.

7. a. bec d'alena ZOOL. Alena.

b. bec de ferro ZOOL. Trencapinyols.

c. bec de serra ZOOL. Serreta.

d. bec d'esclop ZOOL. Au de la família dels cicònids (Balaeniceps rex), de plomatge de tons grisos, amb el bec molt gros, ample i encorbat cap amunt, que recorda un esclop.

e. bec d'espàtula ZOOL. Ànec cullerot.

f. bec tort ZOOL. Trencapinyes.

8. a. m. TECNOL. Peça metàl·lica, generalment tubular, sola o formant part d'un aparell més complex, per l'extrem de la qual ix una flama utilitzada per a il·luminar o per a calfar.

b. bec de tallar (o de soldar) TECNOL. Bufador¹.

9. bec de lloro MAR. Punta de la garrofa d'una àncora o d'un ruixó.

DCVB: del cèltic beccus.

barda

barda 1

f. Cleda per a tancar el bestiar, feta de barres de fusta encreuades formant barrera.

barda 2

f. METEOR. Núvol paràsit ajagut al llarg de la carena d'una serralada.

DCVB: incerta, probablement pre-romana. Li han atribuït origen cèltic, i segons Rohlfs (ZRPh, xlvii, 402) seria una variant de *barra, cosa que concorda amb el significat || 2 (‘barrera’). Harri Meier ha proposat (Rom. Forsch. lxv, 263) la solució de veure en barda un derivat postverbal d'un mot llatí vg. *varĭtare,derivat de vara.

matràs

1. a. m. QUÍM. Recipient de forma esfèrica, o bé de cor, de pera, etc., de fons redó o pla, amb una boca o més, de coll llarg o curt, estret o ample. Matràs de destil·lació.

b. matràs aforat QUÍM. Matràs de forma esfèrica o de pera, de fons pla i coll llarg i estret amb una osca per a indicar-ne el volum del líquid contingut.

2. m. Barra de fusta col·locada horitzontalment en la part anterior del carro de trabuc, que servix per a subjectar la caixa, per mitjà d'unes dolles.

3. m. ARM. Arma consistent en una barra llarga, acabada amb una cabota cilíndrica o quadrangular, que es llançava amb ballesta.

DCVB: incerta, però es considera probable que el cat. matràs, cast. matraz, fr.matras, prov. matratz, etc., siguin derivats d'un mot cèltic mattaris que sembla que era el nom d'un arma llançadissa (cf. Meyer-Lübke REW 5402).

barata

1. f. Canvi, permuta. Va fer barata de la burra per un gos de raça.

2. a barata Per mitjà d'un bescanvi.

DCVB: de 'baratar' segons Diez EWb 41, del llatí *prattare (< grec πραττειν), ‘comerciar’, ‘obrar’ (cfr. REW 6731); però l'evolució dels sons pr> bar- no s'explica bé. Per això Meyer-Lübke en la 3.a edició del REW 943a, ha acceptat l'ètim ant. nòrdic baratta ‘lluita’, ‘soroll’. Corominas DECast, i, 393 394, exposa les dificultats d'aquesta etimologia i de l'anterior, i s'inclina a acceptar (però amb grans reserves) un origen cèltic: bratos amb el significat originari de ‘engany’.

«I el picaplets renegà cel i terra, i no gosava denunciar-lo ni clamar contra aquell per tal com en la barata que havia fet no hi havia documentació ni testimonis. Francesc Eiximenis, Contes i faules, 'Exemple d'un pagés i un picaplets de Mallorca', AVL, p. 24.