gusla

f. MÚS. Instrument semblant a un violí, d'una sola corda de crin, d'origen asiàtic, propi dels pobles eslaus dels Balcans.

 Altres llengües: alemany 'gusle', castellà 'guzla', francés 'guzla', italià 'gusla'. Probablement prové del serbocroat 'gusle'.

baqueta

1. a. f. ARM. Vara prima de ferro o de fusta per a atacar el fusell, l'escopeta, antics.

b. f. ARM. Accessori per a netejar el canó de les armes de foc portàtils.

2. f. MÚS. Vareta que du una xicoteta bola en la punta amb la qual es fan sonar alguns instruments de percussió, com els tabals i els xilòfons.

3. castic de baquetes HIST. Castic militar que consistia a fer passar el soldat delinqüent, amb mig cos nu, entre dos fileres de soldats, els quals li pegaven amb les baquetes.

4. passar per les baquetes Aplicar el castic de baquetes.

5. passar per les baquetes No poder evitar la curiositat, els comentaris, els reprotxes, etc., de la gent que hi ha en un lloc.

6. passar per les baquetes Passar per situacions difícils i angoixoses.

7. tractar a baqueta Tractar amb una gran severitat.

DCVB: de l'it. bacchetta, mat. sign. || 1, o del cast. baqueta. En mallorquí i menorquí la b- ha tornat v, per influència de vaqueta (<vaca).

'tractar a baqueta"

Calaveres atònites, Jesús Moncada, Edicions 62.

orgue

1. a. m. MÚS. Instrument musical amb jocs de tubs que, polsades unes tecles, sonen al bufit del vent generat per manxes o per ventilador elèctric.

b. m. i f. MÚS. Organista.

c. orgue de maneta MÚS. Orguenet.

d. orgue electrònic MÚS. Instrument musical que intenta imitar l'orgue clàssic i en el qual els diferents sons i timbres són obtinguts per mitjans electrònics (o, en alguns casos, electromecànics).

2. a. no estar per a orgues Es diu de la persona que no vol embolicar-se en un assumpte, una discussió, etc.

b. orgue de gats Discussió en què parla tot el món i no s'entén ningú.

c. tocar l'orgue Cometre o dir un despropòsit.

3. m. [ ant. ] Òrgan.

DCVB: del llatí orgănum (< gr. ὄργανον), ‘instrument’.

Refrany: ser (algú) l'últim pet de l'orgue [ vulg. ] No ser important, no tindre's en consideració el que pensa.

prosòdia

1. f. GRAM. Segons la gramàtica tradicional, part de la gramàtica que ensenya la recta accentuació i pronunciació de les paraules.

2. f. MÚS. Cant que incidix en la pronunciació normal d'una vocal.

DCVB: pres del llatí prosodia, mat. sign.

bec

1. a. m. ANAT. Òrgan format per les mandíbules de les aus i revestit d'una baina còrnia.

b. m. [p. ext.] ANAT. Rostre més o menys allargat o de naturalesa còrnia d'altres animals, com el de les tortugues, el d'alguns insectes, el dels cefalòpodes, el d'algunes balenes, el de l'ornitorinc, etc.

c. tindre el bec groc No tindre experiència.

2. a. m. [fig.] Boca d'una persona.

b. bec eixut Poc parlador.

c. bec moll Bocamoll.

d. costar el bec i les ungles Costar molt car o ser molt difícil d'executar o d'obtindre.

e. donar-se el bec [vulg.] Besar-se.

f. tindre bon bec Ser un bon parlador.

3. a. m. Punta comparable a un bec en què acaben alguns objectes. Un bec de tovalló. Aixoplugar-se davall del bec d'una roca. Els becs de la lluna.

b. m. MÚS. Embocadura de la flauta dolça.

4. m. Extrem d'un llum d'oli, de petroli, etc., per on ix la punta de ble que s'encén. Una llumenera de quatre becs.

5. m. Sinuositat ixent en la vora d'un recipient per a poder abocar còmodament el contingut. El bec d'un pitxer.

6. a. m. BOT. Punta més o menys llarga i grossa en què acaben certs fruits.

b. bec de cigonya BOT. Planta herbàcia anual de la família de les geraniàcies (Erodium ciconium), de fulles molt dividides i flors violàcies, anomenada així per la forma de l'aresta del fruit.

c. bec de corb BOT. Frare del romer.

d. bec de gall BOT. Corner.

e. bec de moixó BOT. Passacamins.

f. bec de perdiu BOT. Cama de perdiu.

7. a. bec d'alena ZOOL. Alena.

b. bec de ferro ZOOL. Trencapinyols.

c. bec de serra ZOOL. Serreta.

d. bec d'esclop ZOOL. Au de la família dels cicònids (Balaeniceps rex), de plomatge de tons grisos, amb el bec molt gros, ample i encorbat cap amunt, que recorda un esclop.

e. bec d'espàtula ZOOL. Ànec cullerot.

f. bec tort ZOOL. Trencapinyes.

8. a. m. TECNOL. Peça metàl·lica, generalment tubular, sola o formant part d'un aparell més complex, per l'extrem de la qual ix una flama utilitzada per a il·luminar o per a calfar.

b. bec de tallar (o de soldar) TECNOL. Bufador¹.

9. bec de lloro MAR. Punta de la garrofa d'una àncora o d'un ruixó.

DCVB: del cèltic beccus.

gamma

1. No f. m de la lletra g G de l'alfabet grec.

2. a. f. MÚS. Fragment de l'escala musical que s'estén de tònica a tònica.

b. f. Sèrie de colors graduats.

c. f. [ fig. ] Una carrera que oferix tota una gamma de possibilitats.

3. f. RADIOTÈCNIA Zona de freqüències reservada a les emissions de radiodifusió.

4. f. HERÀLD. Peça composta, molt rara, que resulta de la unió del cap i un pal dextrat que toca la vora de l'escut.

5. rajos gamma FÍS. Radiació electromagnètica emesa en la desexcitació de determinats nuclis radioactius.

DCVB: pres del grec γάμμα, mat. sign. 

bemoll

1. a. m. MÚS. Signe segons el qual la nota o les notes afectades han de sonar un semitò més baix que en l'estat natural.

b. doble bemoll MÚS. Signe que indica que cal abaixar dos semitons la nota o les notes afectades.

2. adj. MÚS. Es diu de la nota afectada pel signe bemoll o que sona un semitò més baix que en l'estat natural.

Necessitem  una miqueta d'història de les notes musicals per a saber què vol dir bemoll. El nom que nosaltres utilitzem per a les notes musicals ve d'Itàlia, de fa uns mil anys i eren les primeres lletres d'un himne en llatí.
Ut queant laxis 
Resonare libris
Mira gestorum
Famuli tuorum
Solve polluti
Labii reatum
Sancte Ioannes
Cinc-cents anys més tard es va canviar la nota ut per l'actual do.
La paraula bemoll té l'origen en les notes musicals que encara fan servir els anglesos que són:  la = A  |  si= B  |  do= C  |  re= D  |  mi= E  |  fa= F  |  sol= G. Com veiem la nota B és la nostra si, és a dir, que un bemoll en un principi es referia a un si moll o suau.

caramella

1. a. f. MÚS. Instrument rústic de vent, fet amb canya o fusta, que pot tindre embocadura de flabiol o bé de llengüeta (doble o simple i batent).

b. f. MÚS. Canó de certs instruments de vent que s'aplica a la boca.

2. f. OFICIS Canó de vidre, de metall, etc., que servix per a dirigir la flama d'un llum, bufador.

3. f. VIDRE Cap del canó per on bufa el vidrier.

DCVB: del llatí calamĕllu, ‘canyeta’, feminitzat.

viola

viola 1

1. f. BOT. Violeta 1.

2. f. BOT./JARD. Flor del violer.

3. f. LIT. En els jocs florals, flor d'or i plata que s'oferix a la millor composició de caràcter religiós.

4. a. ser flors i violes Ser una cosa agradable i fàcil.

b. tota la resta són violes Expressió amb què s'indica que tota la resta no té importància.

5. bona nit viola! Expressió que s'usa quan es vol donar per acabada una conversació, una qüestió, etc.

DCVB: del llatí viola, mat. sign.

viola 2

1. f. MÚS. Instrument de cordes fregades amb arquet, semblant al violí, però una miqueta més gran.

2. m. i f. MÚS. Persona que toca la viola.

3. viola de gamba MÚS. Instrument de cordes fregades amb arquet, de sis cordes, afinades com el llaüt.

4. viola de mà MÚS. Instrument de cordes pinçades i fons pla, de cinc cordes dobles i una de senzilla.

DCVB: incerta, però probablement d'origen onomatopeic (com el fr. viule, cast. vihuela, etc.): cf. Corominas DECast, s. v. vihuela.

viola 3

f. JOCS Joc que consistix a saltar per damunt d'una persona ajupida, amb diverses variants i dificultats.

voluta

1. a. f. Figura en forma d'espiral. Volutes de fum.
2. a. f. ARQUIT. Ornament en figura d'espiral, característic del capitell jònic, però que també és present, en una forma diferent, en el capitell corinti i el compost.

b. voluta d'angle ARQUIT. Voluta de certs capitells jònics, corresponents a una columna cantonera, que, a diferència de les altres volutes, té l'eix de la seua grossària en sentit diagonal.

3. f. MÚS. Ornament esculpit de l'extrem del mànec del violí i del violoncel, que normalment s'enrotlla en espiral al voltant del botó central.

4. f. ZOOL. Nom donat a diversos mol·luscs gastròpodes prosobranquis de la família dels volútids i del suborde dels estenoglossos, que són animals marins amb una conquilla ovoide i fusiforme que presenta una espiral de colors molt vistosos; entre els quals destaca la voluta imperial (Aulica imperialis).

DCVB: pres del llatí volūta, mat. sign.

«Durant una hora almenys, havíem guardat un silenci profund; a qualsevol observador casual li hauríem paregut intencional i exclusivament ocupats amb les volutes de fum que viciaven l’atmosfera del habitació.» La carta robada, Edgard Allan Poe. 

idiòfon idiòfona

1. adj. MÚS. Es diu de l'instrument musical que produïx el so per la vibració de tot el material de què està format i no per la d'una part de l'instrument, siga per una corda, una membrana o una columna d'aire.

2. m. MÚS. Instrument idiòfon.

Del grec ΐδιος-, propi, i -φωνή, so.

«La campana és un instrument musical de percussió i un idiòfon d'entretoc, és a dir, per la seua forma de copa invertida i estufada ressona acústicament i es posa tot en vibració en ser colpejat. Per això, les campanes es fan seguint fórmules exactes, calculant per les dimensiones, espessor i diàmetres, la seua nota musical, o de to.» Alfons Llorenç, Campanes i anticlericalisme.

gusla

f. MÚS. Instrument semblant a un violí, d'una sola corda de crin, d'origen asiàtic.

A nosaltres ens arriba pel castellà 'guzla' o pel francés també 'guzla', però segurament entraria per l'italià 'gusle' que provenia del serbocroat també 'gusle'.

címbal

1. m. MÚS. Cada una de les dos plaquetes circulars bombades de fusta o de bronze, que es baten l'una contra l'altra, que constituïx un instrument arcaic.

2. m. pl. MÚS. Platerets.

DCVB: pres del llatí cymbălu, mat. sign.

cantilena

1. f. LIT./MÚS. Segons la crítica romàntica, composició epicolírica que donà lloc a la formació de les cançons de gesta.

2. f. Composició poètica breu destinada a ser cantada.

3. f. En l'edat mitjana, cançó monòdica de melodia molt coneguda que sovint tenia refrany.

4. f. Composició vocal melodiosa i lenta.

5. f. Part superior d'una composició coral o part que en constituïa la melodia principal.

6. f. Gènere polifònic o a una veu amb contrapunt instrumental.

DCVB: del llatí cantilēna, ‘cançó’.

melopea

1. f. MÚS. Declamació musical utilitzada pels antics grecs.

2. f. [p. ext.] MÚS. Melodia.

3. f. MÚS. Fragment melòdic poc inspirat, monòton.

4. f. Embriaguesa. Anit vaig eixir de festa i vaig agarrar una melopea impressionant.

5. f. Congestió forta o refredat.

DCVB: pres del grecollatí melopoeia, ‘modulació, recitació modulada’.

pavelló

1. a. m. Tenda de campanya de forma cònica sostinguda interiorment per un pal clavat en terra amb estaques i cordes.

b. m. ART/LITÚRGIA Conjunt de peces de tela penjades d'un punt central, a manera de tenda o dosser, destinada a cobrir un llit, un altar, etc.

c. m. LITÚRGIA Peça de tela que cobrix el copó.

2. a. m. ANAT. Expansió dilatada en l'extrem d'un conducte.

b. pavelló de la trompa uterina ANAT. Extremitat ovàrica de la trompa uterina, en forma d'embut.

c. pavelló de l'orella ANAT. Expansió laminar eixamplada de teixit fibrocartilaginós, on desemboca el conducte auditiu extern i amb el qual forma l'orella externa.

3. a. m. CONSTR. Construcció que s'eleva per damunt d'altres construccions contigües, aïllada en un pati, en un jardí, etc.

b. m. CONSTR. Cada una de les habitacions d'una caserna on s'allotgen els caps i oficials.

4. a. m. HERÀLD. Bandera d'un estat.

b. pavelló neutre DRET Bandera d'un Estat neutral hissada per les naus d'un Estat en guerra per a poder continuar comerciant.

c. traficar sota pavelló neutre Comerciar un país en guerra per mitjà de naus de països neutrals.

5. m. MIL. Feix de quatre fusells inclinats amb les baionetes coincidents en un punt, de manera que se sostinguen entre ells i no caiguen.

6. m. MÚS. Eixamplament en l'extrem del tub dels instruments musicals de vent. El pavelló d'una trompeta.

DCVB: del llatí papiliōne, mat. sig.