pantaixar

v. intr. PAT. Respirar agitadament, amb respiració fatigosa..

DCVB: del grec-llatí *pantasiare, var. de phantasiare, ‘sofrir opressions’ i originàriament ‘somniar’; aquest significat originari es troba en el provençal pantaisar (cf. Levy Suppl. Wb. i Mistral Tres., s. v.). La forma catalana més correcta i etimològica és, doncs, pantaixar i el derivat postverbal pantaix; però en el català modern de Barcelona ha prevalgut la forma panteixar, perquè, a causa de la confusió de la a i la e àtones, ha passat a pronunciar-se panteixo, panteixes, etc., en lloc de pantaixo, pantaixes, i consegüentment s'ha format panteix en lloc de pantaix. També s'ha produït una contaminació analògica del sufix -ejar, de la qual ha resultat la forma pantejar usada per Verdaguer, Oller, Ruyra i altres escriptors. Finalment, en el català occidental existeix també la forma pantegar, produïda per adopció del sufix -egar, i d'ella procedeix el postverbal dialectal pantec.

reguitzell

1. m. Llarga sèrie de coses. Un reguitzell de xiprers a la vora del camí. Fa un reguitzell d'anys.

2. posar en reguitzell Posar en fila, una cosa darrere de l'altra.

Levante-EMV.

rossola

f. Lloc pelat i lliscós en un rost o pendent. Quan pugeu la costera amb la bici, aneu espai amb la rossola que hi ha a la dreta perquè rellisca molt.

DCVB:  derivat postverbal de rossolar.

infibulació

f. ETNOL. Operació practicada per preservar la virginitat i impossibilitar el coit fins al matrimoni consistent a fixar una anella als llavis de la vulva o al prepuci.

infibulació (Levante-EMV)

derelicció

f. DRET Abandó d'alguna cosa amb intenció de perdre'n la propietat.

Del llatí derelictio, -ōnis 'abandó'.

«El viatge d'Ulisses simbolitzava, a les Elegies de Bierville, el retorn del poeta, i el seu esforç, enmig de la ruïna i la derelicció, per tal de reconquerir la seva ànima essencial.» Mercé Rodoreda i els clàssics.

derelicte derelicta

1. adj. DRET Que ha sigut abandonat amb la intenció de perdre'n la propietat.
2. m. MAR. Nau abandonada que sura a flor d'aigua.

«Ignore si una càtedra equival a una patent de cors intel·lectual que autoritza l'abordatge agressiu a una inofensiva nau que intenta convertir-se en derelicte. Vicent Moreno, 'Impressions', Levante-EMV, 8.10.2016

DCVB:  pres del llatí derelictum, que significa 'abandonat'.

marutxell

m. OCEANOGR. Maror.

També pot ser 'marrutxell' o 'marruixell'.

DCVB: sembla pres d'una forma italiana maruccello, mat. sign., o una derivació anàloga formada damunt mar.

procrastinació

f. Acció i efecte de procrastinar. Postergació de forma sistemàtica de la realització d'accions o activitats que s'han d'atendre per altres més irrellevants i agradables, especialment quan es posterga per peresa.

Del llatí procrastinatio, -ōnis que significa postergar.

És un terme que cada vegada s'usa més, no per influència del llatí, sinó per influència de l'anglés procastination. El DNV ha introduït recentment el verb 'procrastinar', el DIEC no ha introduït encara cap entrada relacionada, només el Termcat ha introduït 'procrastinació'.

Post de Laura Casas "La procastinació o l'art de posposar".
Post de Sarrià Masià.

esquitllentes

1. d'esquitllentes loc. adv. Esquitllant-se, amb cautela per a no ser vist. Se n'ha anat d'esquitllentes.

2. d'esquitllentes loc. adv. De biaix, de gaidó. L'he vist d'esquitllentes.

DCVB: derivat de esquitllar amb la terminació pròpia del participi de present.

«La Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner, publicada en 1950, aborda d’esquitllentes esta problemàtica; però, així i tot, marca decisivament les pautes de l’evolució posterior.» 'L'accentuació valenciana', Josep Lacreu. 

cardinxa

m. BOT. Planta herbàcia biennal de la família de les dipsacàcies (Dipsacus silvestris), de flors de color tirant a lila agrupades en capítols ovoides amb l'aspecte de pinyes eriçades de pues.

Del llatí *cardincŭlus, de carduus 'card'.

«Quan anàvem a la parada posàvem llavors de cardinxa i els passerells i les caderneres es paraven a menjar i s'enviscaven».

cardinxa (DIVA)

mirmidó

1. m. Un seguidor lleial; especialment: un subordinat que executa ordres sense qüestionar o sense escrúpols.
2. m. MIT. Nom dels individus d'una raça que en els temps homèrics habitava una ciutat de Tessàlia i que es consideraven producte de la conversió de formigues en homes per obra de Júpiter i a instàncies d'Eacus.

El DNV remet a pigmeu.

En francés utilitzen la paraula mirmidon per a referir-se a una persona menuda, insignificant i sense valor, fins i tot pretensiosa i ridícula, i que sembla superior.

DCVB: pres del llatí Myrmidones (<gr. Mυρμιδóνες).

«Menja bonico, | caga poquico, | sart, mirmidó» Spill, 2787.
«si Tròyol infestava los seus mirmidons, batallava com cavaller prous, valent», Curial e Güelfa.

doga

1. f. Cada una de les fustes que formen el cos d'una bóta o d'un recipient paregut i es mantenen unides amb cércols.

2. f. ANAT. Sacsó, regruix de carn limitat per un solc, produït per excés de greix en el cos d'una persona o animal.

DCVB: del llatí doga, que apareix documentat en una glossa amb el significat de ‘bóta o cubell’

porfia

f. Aposta, acció de pactar el guany o la pèrdua (d'una certa quantitat de diners o d'una altra cosa) segons quin siga el resultat d'una competició o d'un joc.

Probablement de porfídia, del llatí perfĭdĭa, ‘deslleialtat, mala fe’. 

barda

barda 1

f. Cleda per a tancar el bestiar, feta de barres de fusta encreuades formant barrera.

barda 2

f. METEOR. Núvol paràsit ajagut al llarg de la carena d'una serralada.

DCVB: incerta, probablement pre-romana. Li han atribuït origen cèltic, i segons Rohlfs (ZRPh, xlvii, 402) seria una variant de *barra, cosa que concorda amb el significat || 2 (‘barrera’). Harri Meier ha proposat (Rom. Forsch. lxv, 263) la solució de veure en barda un derivat postverbal d'un mot llatí vg. *varĭtare,derivat de vara.

vòrtex

1. m. HIDR. Remolí que és format en una massa de fluid animada d'un ràpid moviment de rotació que tendix a formar un buit en el seu centre, com el que es produïx en buidar un recipient per un orifici situat en el fons.

2. vòrtex de cicló METEOR. Ull de cicló.

DCVB: pres del llatí vortex, mat. sign.

escal·lònia

f. BOT. Nom donat a diverses plantes arbustives del gènere Escallonia , de la família de les saxifragàcies, sovint utilitzades en jardineria.

hidròpic

1. adj. PAT. Relatiu o pertanyent a la hidropesia.

2. adj. i m. i f. PAT. Que patix hidropesia.

3. adj. i m. i f. Insaciable.

DCVB: pres del grecollatí hydropicum, mat. sign.

xeròfil xeròfila

adj. ECOL. Es diu dels organismes i de les comunitats que viuen en medis secs.

Paraula formada per xero i fil, del grec ξηρο -xēro- que significa 'sec', 'àrid'.

prognosi

f. MED. Pronòstic, especialment del curs d'una malaltia.

DCVB: pres del grec πρóγνωσις, ‘coneixença prèvia’.

khmer

1. adj. Relatiu o pertanyent als khmers o a la seua cultura.

2. m. I f. Individu d'un poble asiàtic de raça sud-mongòlica, mesclada amb elements blancs procedents de l'Índia, i de llengua austroasiàtica que constituïx l'estrat de població més antic i més nombrós de Cambotja.

3. m. Llengua oficial a Cambodja.

Probablement del francés khmer, tot i que és la forma internacional. En castellà jemer.

Es coneix sobretot pels guerrillers del partit comunista Khmer Rouge, els khmers rojos.