carena

1. a. f. MAR. Part submergida del buc d'un vaixell.

b. f. MAR. Reparació que es fa en el buc d'un vaixell.

c. donar carena MAR. Carenar.

2. f. AGR. Llom de terra entre solc i solc.

3. f. CONSTR. Biga situada al llarg de l'aresta superior de certes teulades en la qual descansen les bigues disposades en pendent.

4. f. GEOL. En una muntanya o una serralada, línia divisòria de dos vessants.

DCVB: del llatí *carīna, mat. sign. I. En l'evolució fonètica normal hauria resultat en català carina, perquè el mot llatí té la i llarga. Meyer-Lübke, REW 1693, explica la e de les formes romàniques (ital. i esp. carena, fr. carène) dient que són preses del llenguatge de Gènova i de la costa de Ligúria, on el canvi de ī en e és normal. Corominas DECast, i, 683, no gosa admetre el genovesisme d'un mot tan antic en català, i prefereix suposar una forma *carena existent ja en el llatí itàlic.

tonatge

1. m. MAR. Arqueig.

2. m. [ p. ext. ] TRANSP. Cabuda o capacitat d'un vehicle de transport. Un camió de gran tonatge.

ranxo

1. m. MAR. Cabina d'una embarcació que servix de dormitori de la tripulació.

2. a. m. Lloc fora de poblat on s'alberguen provisionalment diverses famílies, un grup de treballadors, etc., o on es crien animals.

b. m. GEOGR./ECON. Explotació ramadera pròpia de les praderies de l'oest americà que comprén la casa, l'estable per a guardar el bestiar boví de peu redó i extenses zones amb prats de gramínies.

3. a. m. Menjar que es fa per a molts i que es reduïx generalment a un sol plat.

b. m. MIL. Menjar dels quarters, vaixells de guerra i presons, que antigament es reduïa a un sol plat mesclat.

faroner -a

1. m. i f. MAR. Persona que té cura d'un far.

2. adj. i m. i f. Que faroneja.

aparell

1. a. m. Preparatius, aparellament.

b. m. Ostentació de preparatius i de mitjans. Un gran aparell policial. Una celebració de gran aparell.

2. a. m. TECNOL. Sistema o conjunt de sistemes mecànics, elèctrics o electrònics, que servix per a efectuar alguna operació o que du a terme determinades funcions. Aparell de televisió. Aparell de ràdio. Aparell ortopèdic. Aparell d'alarma.

b. m. [p. ext.] TECNOL. Designació genèrica que s'aplica a certs ginys, com ara els avions. L'aparell acaba d'aterrar.

3. m. Conjunt de persones, òrgans, etc., que constituïxen l'estructura o una part de l'estructura organitzativa d'un partit, d'una institució, d'un govern, etc. L'aparell administratiu de l'Estat. L'aparell del partit.

4. m. OFICIS Arreus per a muntar o carregar els animals de càrrega.

5. a. m. BIOL. Conjunt d'òrgans, d'origen embrionari generalment comú, especialitzats a dur a terme una funció determinada. Aparell excretor. Aparell digestiu.

b. m. BIOL. Estructura cel·lular que efectua una funció determinada. Aparell de Golgi.

6. m. CONSTR. Disposició que tenen les peces que formen una paret. Aparell ciclopi.

7. a. m. MAR. Conjunt constituït per l'arboradura, les xàrcies i les veles d'una nau, que servix per a impel·lir-la aprofitant la força del vent.

b. aparell de creu MAR. Aparell redó.

c. aparell llatí MAR. Aparell en què les veles principals són llatines.

d. aparell redó MAR. Aparell en què les veles principals són redones.

8. m. MAR. Cadascuna de les diferents màquines formades per combinacions de bossells amb un cap que treballa per les seues corrioles, en què necessàriament un dels bossells o quadernals ha de ser subjectat en un lloc consistent perquè quede immòbil.

9. a. m. PINT. Producte destinat a preparar el suport sobre el qual s'ha d'aplicar una pintura.

b. m. PINT. Material utilitzat per a preparar les peces de fusta per a rebre el bol i el pa d'or.

10. a. m. TÈXTIL Conjunt de màquines que s'utilitzen per a efectuar els acabats dels teixits de llana.

b. m. TÈXTIL Departament de la fàbrica on estan instal·lades eixes màquines.

DCVB: postverbal d'aparellar, del llatí *apparĭcŭlāre.

bec

1. a. m. ANAT. Òrgan format per les mandíbules de les aus i revestit d'una baina còrnia.

b. m. [p. ext.] ANAT. Rostre més o menys allargat o de naturalesa còrnia d'altres animals, com el de les tortugues, el d'alguns insectes, el dels cefalòpodes, el d'algunes balenes, el de l'ornitorinc, etc.

c. tindre el bec groc No tindre experiència.

2. a. m. [fig.] Boca d'una persona.

b. bec eixut Poc parlador.

c. bec moll Bocamoll.

d. costar el bec i les ungles Costar molt car o ser molt difícil d'executar o d'obtindre.

e. donar-se el bec [vulg.] Besar-se.

f. tindre bon bec Ser un bon parlador.

3. a. m. Punta comparable a un bec en què acaben alguns objectes. Un bec de tovalló. Aixoplugar-se davall del bec d'una roca. Els becs de la lluna.

b. m. MÚS. Embocadura de la flauta dolça.

4. m. Extrem d'un llum d'oli, de petroli, etc., per on ix la punta de ble que s'encén. Una llumenera de quatre becs.

5. m. Sinuositat ixent en la vora d'un recipient per a poder abocar còmodament el contingut. El bec d'un pitxer.

6. a. m. BOT. Punta més o menys llarga i grossa en què acaben certs fruits.

b. bec de cigonya BOT. Planta herbàcia anual de la família de les geraniàcies (Erodium ciconium), de fulles molt dividides i flors violàcies, anomenada així per la forma de l'aresta del fruit.

c. bec de corb BOT. Frare del romer.

d. bec de gall BOT. Corner.

e. bec de moixó BOT. Passacamins.

f. bec de perdiu BOT. Cama de perdiu.

7. a. bec d'alena ZOOL. Alena.

b. bec de ferro ZOOL. Trencapinyols.

c. bec de serra ZOOL. Serreta.

d. bec d'esclop ZOOL. Au de la família dels cicònids (Balaeniceps rex), de plomatge de tons grisos, amb el bec molt gros, ample i encorbat cap amunt, que recorda un esclop.

e. bec d'espàtula ZOOL. Ànec cullerot.

f. bec tort ZOOL. Trencapinyes.

8. a. m. TECNOL. Peça metàl·lica, generalment tubular, sola o formant part d'un aparell més complex, per l'extrem de la qual ix una flama utilitzada per a il·luminar o per a calfar.

b. bec de tallar (o de soldar) TECNOL. Bufador¹.

9. bec de lloro MAR. Punta de la garrofa d'una àncora o d'un ruixó.

DCVB: del cèltic beccus.

entravessar

1. a. v. tr. Posar de través. Van entravessar el tronc de l'arbre perquè no pogueren passar.

b. v. pron. Posar-se de través. Se m'ha entravessat una espina en la gola. La barca es va entravessar entre les roques i va quedar encallada.

c. v. pron. [fig.] Se m'ha entravessat: no la puc vore ni en pintura.

2. v. pron. MAR. Posar-se, una nau, de través, especialment quan, en el cas de precipitacions i vents persistents, la nau es col·loca de manera que rep tots els embats, perpendicularment a la línia de proa a popa, i queda, així, en la posició més perillosa.

DCVB: derivat de través, del llatí transvĕrsum, ‘posat en sentit perpendicular a la llargària’.

esperó

1. a. m. Instrument de metall compost d'una punxa o una rodeta amb algunes punxes que es porta en la part posterior de la bota de muntar i servix per a punyir el ventre de la cavalcadura i estimular-la a caminar.

b. m. [ fig. ] Incitament, estímul.

c. esperó d'apicultor TECNOL./APIC. Ferramenta de metall proveïda d'una roda dentada amb una osca al mig de cada dent, la qual, prèviament calfada, servix per a incrustar a la cera estampada els fils d'aram muntats en els quadros del buc perquè les bresques queden sòlidament fixades.

d. tindre esperons Tindre experiència.

2. m. ANAT. Prominència punxeguda i sobreïxent.

3. m. BOT. Prolongació tubular i tancada de la base del calze o de la corol·la.

4. a. m. MAR. Extrem de la proa d'un vaixell.

b. m. MAR. Punta de ferro sobreïxent per la proa de les galeres amb la qual abordaven i ferien l'enemic.

5. a. m. OBR. PÚBL. Construcció en punta en forma d'angle agut addicionada als pilars d'un pont, aigua amunt i aigua avall, per a tallar el corrent del riu i disminuir, així, el xoc de l'aigua.

b. m. OBR. PÚBL. Contrafort.

c. m. OBR. PÚBL. Punta de roca que romp les onades en l'entrada d'una cala, d'un port, etc.

6. m. ZOOL. Apèndix punxegut que presenten en les extremitats alguns animals.

7. esperó de cavaller BOT./JARD. Planta herbàcia anual de la família de les ranunculàcies (Delphinium ajacis), de tija terminada en un raïm de flors blaves, roses o blanques, proveïdes d'un llarg esperó.

DCVB: del llatí tardà sporōnus, mat. sig. || 1, pres del fràncic sporo (cf. Meyer-Lübke REW 8130a).

gúa

f. MAR. Mesura de longitud usada per al mesurament d'embarcacions, equivalent a quatre pams.

DCVB: del genovès goa, mat. sign. (que ve del llatí cubĭtu ‘colze’ per una evolució fonètica que ha explicat Vidos Stor. 437).

bocal

1. m. Recipient de forma cilíndrica de vidre, de terrissa, etc., per a contindre conserves, medicaments, bombons, etc.

2. m. MAR. Taula de fusta que, disposada paral·lelament a la cinta i situada immediatament per davall d'esta, forma part del folre exterior d'una embarcació menor.

DCVB: del llatí baucāle, ‘botella’.

manilla

manilla 1

1. a. f. JOCS Joc de cartes en què la carta més alta és el nou

b. f. JOCS En el joc de la manilla, el nou de cada coll.

2. f. JOCS En el truc, el set d'espases i el set d'oros (manilla d'espases i manilla d'oros).

manilla 2

1. a. f. pl. Parell d'anelles metàl·liques unides per una barra o per una cadena amb què se subjecta els presos pels canells. Posar les manilles a un detingut.

b. f. JOI. Braçalet.

c. f. MAR. Maneta, extrem cilíndric i prim d'un rem, per on se subjecta per a vogar.

2. f. pl. ETNOL. Grup reduït de castellers que, situats al nivell del terç i per damunt del folre, servixen de contrafort al quart del pilar de huit.

DCVB: del llatí manīcŭla, ‘maneta’.

caravel·la

1. f. MAR. Nau de buc molt alt, ampla i relativament curta, utilitzada des del segle XIV fins al segle XVII.

2. f. ZOOL. Mol·lusc solènid (Solenocurtus strigillatus), de carn apreciada.

Paraula gallegoportuguesa que té el seu origen en el grec κάραβος kárabos 'barco lleuger'.

torpede

1. m. ARM./MAR. Projectil autopropulsat submarí que, llançat a l'aigua per un avió o per una embarcació de superfície torpedinera o disparat per un submarí en la direcció d'una embarcació enemiga, explota per percussió en tocar-la o per influència de la massa magnètica d'aquella si hi passa pel costat sense tocar-la.

2. a. m. ZOOL. Vaca, gènere de selacis de l'orde dels torpediniformes, de la família dels torpedínids (Torpedo sp), amb el cos diferenciat en un disc suboral o subcircular i una cua amb un replec cutani a cada costat; que comprén la vaca comuna (o tremolosa) (Torpedo torpedo), la vaca marbrada (o morena ) (Torpedo marmorata), i la vaca negrosa (Torpedo nobiliana).

b. vaca serrana ZOOL. Peix teleosti de l'orde dels perciformes, de la família dels serrànids (Serranus scriba), de color groguenc amb bandes transversals més fosques, amb una taca blava al ventre.

DCVB: pres del llatí torpēdo, mat. sign. 2.

codast

m. MAR. Peça d'acer o de fusta amb la qual acaba la part de popa de la quilla i que es prolonga per l'obra morta.

DCVB: potser del llatí catasta, ‘cadafal’.

«La sobarbada és un puntal que es posa en la roda i en el codast d'una nau en grada per a sostindre'ls.»

cofa

1. f. MAR. En les embarcacions de vela, plataforma situada en la part alta dels pals que servia per a assegurar-hi els obencs dels mastelers de gàbia i per a efectuar d'allí estant algunes maniobres de les veles altes, com també perquè s'hi situara el serviola.

2. f. Cistella d'espart, de palma, etc., redona, de poca alçària i generalment sense anses. Cofa de raïm.

3. f. Copa, part del capell en què entra el cap.

4. f. Còfia.

DCVB: de l'aràbic kuffa, ‘senalla’.

«En les aigües del port serpentejaven les línies roges, com si en el fons es divertiren els peixos disparant coets voladors; brillaven les llanternes roges en el bosc de pals, uns discrets amb la sobrietat de la marina mercant, uns altres amb cofes i metralladores; i dalt, sobre els baluards, en la ciutat baixa purament europea, destacaven amb resplendor d’incendi les fatxades dels cafés cantants, les grans botigues i els bulevards travessats pel negre formigueig i veloços carruatgets amb tendals de llenç blanc.» Flor de Maig, Vicent Blasco Ibáñez.

birrem

1. adj. Que té dos rengles de rems.

2. f. HIST. Nau de dos rengles de rems a banda i banda.

DCVB: pres del llatí birrēme, mat. sign.

sentina

1. f. MAR. Part inferior d'una embarcació, en el fons del buc, on s'acumula l'aigua procedent de la neteja de les bodegues o que entra pels costats, per les cobertes, etc., i que n'és extreta amb bombes.

2. f. [ p. ext. ] Lloc ple d'immundícies.

3. f. [ fig. ] Aquell lloc era una sentina de tots els vicis.

DCVB: del llatí sentīna, mat. sign.