aduar o duar

1. m. ETNOL. Entre els pastors del nord d'Àfrica, grup de famílies governades per un caid que posseïxen uns costums i uns interessos comuns.

2. m. ETNOL. Conjunt de tendes disposades en forma de cercle, propi dels pastors del nord d'Àfrica, en el centre del qual s'allotgen els ramats.

DCVB: de l'àrab ad-duwar, mat. sign.

Del beduí duwwār.

tàmil

1. a. m. i f. ETNOL. Individu d'un poble de l'Índia meridional i del nord de Sri Lanka, de raça indomelànida.

b. adj. Relatiu o pertanyent als tàmils.

2. a. m. LING. Llengua parlada en l'estat indi de Tamil Nadu (on és oficial) i en la península de Jaffna (Yalpanam), de Sri Lanka, així com en les nombroses colònies tàmils de Malacca, Fiji, Maurici i l'Àfrica oriental i meridional.

b. adj. Relatiu o pertanyent a esta llengua.

3. m. i f. Habitant de les illes Samoa.

sarbatana

1. a. f. ARM./ETNOL. Arma de caça constituïda per un tub llarg de fusta, de canya o de metall, per mitjà del qual es llancen, bufant, diverses clases de projectils i de dards.

b. f. [ p. ext. ] Xicotet canó de fusta o de plàstic utilitzat per la xicalla per a llançar, bufant, tramussos, cigrons, xicotetes pedres, etc.

2. f. ARM. Peça d'artilleria primitiva (segles XV i XVI), anàloga a la bombarda.

DCVB: de l'àrab sarbatana, mat. sign.

manilla

manilla 1

1. a. f. JOCS Joc de cartes en què la carta més alta és el nou

b. f. JOCS En el joc de la manilla, el nou de cada coll.

2. f. JOCS En el truc, el set d'espases i el set d'oros (manilla d'espases i manilla d'oros).

manilla 2

1. a. f. pl. Parell d'anelles metàl·liques unides per una barra o per una cadena amb què se subjecta els presos pels canells. Posar les manilles a un detingut.

b. f. JOI. Braçalet.

c. f. MAR. Maneta, extrem cilíndric i prim d'un rem, per on se subjecta per a vogar.

2. f. pl. ETNOL. Grup reduït de castellers que, situats al nivell del terç i per damunt del folre, servixen de contrafort al quart del pilar de huit.

DCVB: del llatí manīcŭla, ‘maneta’.

sepulcre

1. m. HIST./ART/ETNOL. Construcció fúnebre, excavada en terra o en la roca o erigida sobre el sòl, sovint solemne i monumental, de particular valor artístic o històric, il·lustre per la fama de la persona o persones que hi ha enterrades.

2. a. m. [ p. ext. ] ART Urna que conté la imatge jacent del Crist difunt.

b. m. [ p. ext. ] LITÚRGIA Cavitat de l'altar on hi ha depositades les relíquies dels sants.

3. sepulcre emblanquinat Hipòcrita, que no té sinó les aparences de la virtut.

DCVB: pres del llatí sepulcrum, mat. sign.

butoni

m. ETNOL. Fantasma imaginari amb què es fa por a les criatures.

Butoni, botoni o batoni.

indi índia

1. a. adj. i m. i f. Natural o habitant de l'Índia.

b. adj. Relatiu o pertanyent a l'Índia o als indis.

2. m. i f. HIST. Individu de la més oriental de les races dolicocèfales i brunes que constituïxen el grup meridional dels euròpids.

3. adj. Relatiu o pertanyent als indis d'Amèrica.

4. a. m. i f. ETNOL. Individu dels diversos pobles de l'Amèrica precolombina i dels grups actuals dels seus descendents no mesclats amb els colonitzadors.

b. m. i f. [ esp. ] Pellroja.

5. m. COL./ÒPT. Anyil.

6. m. QUÍM. Element químic metàl·lic pertanyent al grup IIIA de la taula periòdica, de nombre atòmic 49 i pes atòmic 114,82.

DCVB: pres del llatí indĭcu, mat. sign.

infibulació

f. ETNOL. Operació practicada per preservar la virginitat i impossibilitar el coit fins al matrimoni consistent a fixar una anella als llavis de la vulva o al prepuci.

infibulació (Levante-EMV)

muixeranga

1. f. ETNOL. A Algemesí, comparsa que participa en la processó de la festivitat de la Mare de Déu de la Salut (8 de setembre), patrona de la ciutat.

2. f. ETNOL. Música que acompanya la comparsa de la muixeranga.

També moixiganga, en castellà 'mojiganga'.

muixeranga

micmac

1. adj. ETNOL./LING. Relatiu o pertanyent als micmacs.

2. m. i f. ETNOL./LING. Individu d'una tribu ameríndia que habita les costes de Nova Escòcia i les illes del Cap Breton i del Príncep Eduard i de Terranova.

La llengua rep el nom de micmac o Mi'kmaq.

algonquí

1. a. m. i f. HIST./ETNOL. Individu d'un grup de tribus que habitaren l'est de la ciutat d'Ottawa, al Canadà.

b. adj. HIST./ETNOL. Relatiu o pertanyent als algonquins.

2. a. m. LING. Família de llengües en perill d'extinció que constituïx un dels grups més importants de les llengües ameríndies nord-americanes.

b. m. LING. Llengua d'esta família.

c. adj. Relatiu o pertanyent a esta llengua.

TLF: Formada a partir del topònim algumakin (lloc on es pesca amb arpó), formada sobre algum, llança o arpó.

copte copta

1. a. m. ETNOL. En l'alta edat mitjana, nom donat a la població d'Egipte.

b. m. ETNOL. Nom aplicat actualment als cristians egipcis.

2. adj. Relatiu o pertanyent als coptes o a la seua religió. Art copte. Església copta.

3. a. m. LING. Llengua semítica, hui extingida, derivada directament de l'antic egipci i conservada com a idioma litúrgic.

b. adj. LING. Relatiu o pertanyent a esta llengua. Alfabet copte.

DCVB: de l'aràbic kubt, ‘egipci’.

tupí

^tupí 1

1. adj. Relatiu o pertanyent als tupís o a la seua llengua.

2. m. i f. ETNOL. Individu d'un poble amerindi de l'Amèrica meridional que comprén nombroses tribus escampades sobretot pel Brasil, tot al llarg de la costa atlàntica i les conques de l'Amazones i els seus afluents.

3. m. LING. Tupí-guaraní.

^tupí 2

1. a. m. Olla xicoteta d'una sola ansa.

b. tupí de presa Tupí de cabuda equivalent a dos petricons.

2. m. [ pop. ] Cap.

DCVB: derivat amb el sufix -í del fràncic top, ‘olla’ (REW 8788).

riurau

1. m. ETNOL. Edifici de planta baixa, cobert de teula, en un o dos vessants, amb arcs a un costat que permeten amplament la ventilació, destinat a aixoplugar-hi els canyissos de les panses posades a assecar. És característic de la Marina.

2. m. [ p. ext. ] Tipus d'habitatge dispers i d'estiueig.

DCVB: segons Corominas DECast. s. v. rafe, de l'àrab raf-raf, ‘ràfec, porxada, cobertís’.