parresia

 f. Aparença de parlar de manera retòrica i de manera audaç, fent referència a la llibertat com si es diguera tot. Implica la veritat i l'atreviment.

Del llatí tardà parrhesĭa, i este del grec παρρησία parrēsía.

reticència

1. f. Acció de callar una cosa, deixant-la, però, entendre.

2. f. RET. Figura retòrica consistent a deixar incompleta una frase per donar a entendre més del que pareix voler silenciar-se.

DCVB: pres del llatí reticĕntĭa, mat. sign.

sinestèsia

1. a. f. MED./PSIC. Sensació en una part, associada o secundària o la produïda en una altra part.

b. f. MED./PSIC. Experiència sensorial de certs individus consistent en l'associació de diversos sentits per mitjà de la qual la percepció en un sector sensorial és acompanyada, per correspondència o ressonància, de percepcions en un altre o uns altres sectors.

2. f. RET. Figura retòrica que consistix en l'associació d'elements procedents d'àmbits sensorials diferents.

Formada pel prefix sin- i la paraula grega αἴσθησις aísthēsis que significa 'sensació'.

Atenció a no confondre-la amb cinestèsia.

abscisió

1. f. MED. Acció de separar una part d'un cos amb un instrument tallant.

2. f. RET. Figura retòrica que consistix a deixar incompleta una frase, però donant a entendre allò que no es diu.

DCVB: pres del llatí abscisiōne, ‘acte de tallar’.

sil·lepsi

1. f. RET. Figura retòrica que consistix a trencar la concordança entre un adjectiu o un verb i el nom a què es referixen atenent a la idea que este nom expressa. És una sil·lepsi 'la majoria han dit que no'.

2. f. RET. Figura retòrica que consistix a prendre una paraula en sentit propi i figurat alhora.

DCVB: pres del llatí syllepsis (< grec σύλληψις), mat. sign.

facúndia

f. RET, Facilitat i desimboltura a l'hora de parlar públicament.

DCVB: pres del llatí facŭndia, mat. sign.

aporia

1. f. RET. Expressió de la deliberació amb un mateix en relació a la incertesa o dubte pel que fa a la forma de procedir. On anem amb esta aventura literària? Per què ens sentim orgullosos del no-res? Encara no sé qui sóc?
2. f. FIL. Enunciat que expressa o que conté una dificultat de comprensió o una contradicció irresoluble, bé siga en un text o formulada per una persona. Afirmar i negar alhora. Aquil·les i la tortuga és una de les apories de Zenó.

Del grec ἀπορία aporía, que significa 'sense eixida'.

zeugma

m. RET. Figura retòrica que consistix a fer intervindre en diversos enunciats un terme que apareix expressat només en un d'ells, ha de sobreentendre's en els altres i de vegades només és apropiat a un d'ells.

DCVB: pres del gr. ζεῦγμα, ‘enllaç’

«Vaig escoltar quan se n'anava, però no quan tornava.»

anagnòrisi

f. LIT. En el teatre clàssic, reconeixement d'un fet o d'una persona per part dels personatges, cosa que du l'argument al desenllaç.

Del grec ἀναγνώρισις anagnṓrisis 'acció de reconéixer'.

asteisme

1. m. RET. Figura retòrica que consistix a dirigir una lloança amb aparença de desaprovació.

2. m. RET. Ironia fina.

DCVB: pres del gr. ἀστεισμóς ‘urbanitat’, ‘elegància’.

ditirambe

1. a. m. LIT. En l'antiga Grècia, poema líric breu en honor de Dionís.

b. m. RET. Composició poètica en la qual s'expressa gran entusiasme o sentiments molt vius cap a algú o alguna cosa, generalment en forma d'elogi.

2. m. Lloança exagerada, elogi excessiu.

DCVB: pres del llatí dityrambus, mat. sign.

TLF: del grec «cant en honor de les divinitats, especialment del déu Dionís».

oxímoron

f. RET. Combinació de dos paraules o expressions en una mateixa estructura sintàctica per tal d'obtindre un significat diferent. Un fred infernal. Una soledat sonora.

Etimologia: del grec ὀξύμωρον, ὀξύς oxus “afilat , agut” i μωρός “avorrit, estúpid”.

quiasme

m. RET. Figura retòrica consistent en l'acostament de dos membres conceptualment paral·lels però de manera que els termes del segon estiguen disposats en l'orde invers dels del primer. És un exemple de quiasme 'cal menjar per a viure i no viure per a menjar'.

prolepsi

1. f. FILOS. En l'epicureisme i estoïcisme, coneixement anticipat d'alguna cosa.

2. f. GRAM. Anticipació gramatical d'un element sintàctic que lògicament hauria d'anar col·locat en posició posterior, com és el cas següent: Una proposta així, no la puc admetre.

3. f. RET. Figura retòrica que consistix a alterar l'orde lògic en l'exposició dels esdeveniments, anteposant les conseqüències a les causes.

DCVB: pres del gr.-llatí prolepsis, mat. sign.