rotonda

1. a. f. ARQUIT. Construcció aïllada i amb sistema central i sovint circumdada d'una columnata.

b. f. ARQUIT. Habitació de planta circular i usualment cupulada.

c. f. ARQUIT. Escala central i circular, típica de l'arquitectura civil del Renaixement venecià.

2. f. OBR. PÚBL. Intersecció de vies disposada amb un illot circular central al voltant del qual hi ha una calçada on confluïxen les calçades de les vies afluents.

3. f. TRANSP. Compartiment posterior d'una diligència de tres compartiments.

De l'italià rotonda.

arquitrau

m. ARQUIT. Part inferior de l'entaulament que descansa directament sobre el capitell de la columna, especialment característic de l'arquitectura clàssica.

DCVB: pres del cast. arquitrabe, que prové de l'italià architrave, 'trau mestra'.

tríglif

m. ARQUIT. Membre arquitectònic en forma de rectangle ixent, solcat de tres canals, que decora el fris d'orde dòric, des de l'arquitrau fins a la cornisa.

DCVB: pres del llatí triglyphus (< gr. τρίγλυφος), mat. sign.

metopa

f. ARQUIT. En el fris dòric, espai de mur, damunt de l'epistili, comprés entre dos obertures per a la inserció dels tríglifs.

DCVB:  pres del grec μετóπη, mat. sign.

eclèctic eclèctica

1. a. adj. FILOS. Relatiu o pertanyent a l'eclecticisme.

b. adj. i m. i f. FILOS. Que practica l'eclecticisme.

2. adj. i m. i f. [ p. ext. ] Que adopta opinions, tendències, etc., generalment considerades com a contradictòries.

3. adj. ARQUIT. Que mescla estils diversos. El palau dels ducs és d'un estil eclèctic amb diferents tendències dels segles anteriors.

DCVB: pres del grec ἐκλεκτικóς ‘qui escull’.

voluta

1. a. f. Figura en forma d'espiral. Volutes de fum.
2. a. f. ARQUIT. Ornament en figura d'espiral, característic del capitell jònic, però que també és present, en una forma diferent, en el capitell corinti i el compost.

b. voluta d'angle ARQUIT. Voluta de certs capitells jònics, corresponents a una columna cantonera, que, a diferència de les altres volutes, té l'eix de la seua grossària en sentit diagonal.

3. f. MÚS. Ornament esculpit de l'extrem del mànec del violí i del violoncel, que normalment s'enrotlla en espiral al voltant del botó central.

4. f. ZOOL. Nom donat a diversos mol·luscs gastròpodes prosobranquis de la família dels volútids i del suborde dels estenoglossos, que són animals marins amb una conquilla ovoide i fusiforme que presenta una espiral de colors molt vistosos; entre els quals destaca la voluta imperial (Aulica imperialis).

DCVB: pres del llatí volūta, mat. sign.

«Durant una hora almenys, havíem guardat un silenci profund; a qualsevol observador casual li hauríem paregut intencional i exclusivament ocupats amb les volutes de fum que viciaven l’atmosfera del habitació.» La carta robada, Edgard Allan Poe. 

absis

1. a. m. inv. ARQUIT. Part d'una església, amb volta i generalment de planta semicircular, que sobreïx de la fatxada posterior.

b. absis lobulat ARQUIT. Absis rodejat de diverses absidioles, generalment en nombre imparell.

2. m. inv. ESPORT Part oposada a l'entrada d'una tenda de campanya on se sol deixar l'equipatge.

DCVB: pres del grec ἀψίς, ‘volta’.

església

1. a. f. REL. Comunitat local de cristians entorn d'un bisbe.

b. f. REL. Congregació de les persones que tenen una mateixa fe cristiana definida per un concepte ètnic o geogràfic (església italoalbanesa, església d'Occident), per una doctrina (església monofisita), per una persona que l'ha organitzada o dirigida doctrinalment (església nestoriana, església luterana), per un ritu litúrgic (església bizantina), etc.

c. f. [ esp. ] REL. Església catòlica.

d. església catòlica REL. Comunitat formada pels cristians que reconeixen l'autoritat del papa de Roma com a vicari de Crist en la terra.

e. església militant REL. La formada pels fidels vius.

f. església primitiva REL. La comunitat cristiana dels temps apostòlics.

g. església purgant REL. Les ànimes del purgatori.

h. església triomfant REL. Els benaurats del cel.

2. f. [ pop. ] Jerarquia eclesiàstica.

3. f. ARQUIT./LITÚRGIA Lloc de reunió dels cristians per a la celebració dels actes litúrgics.

DCVB: del gr.-llatí ecclesia, mat. sign.

peristil

1. m. ARQUIT. Pati interior voltat de porxes, típic de les cases gregues i romanes.

2. m. [ p. ext. ] ARQUIT. Porxe que circumda un edifici.

DCVB: pres del gr.-llatí peristylus, mat. sign.

cimbori

m. ARQUIT. Construcció de forma poligonal huitavada o cilindrada que servix de base a una cúpula i descansa damunt dels arcs construïts en la intersecció de dos naus.

DCVB: pres del llatí medieval cymbōrĭu, mat. sign.

Té moltes variants populars per a referir-se a una cosa molt gran, com els cimboris de les catedrals. Vegeu 'engimbori'.

llotja

1. f. ARQUIT. Galeria oberta formada per columnes o pilars que sostenen arcades, situada donant a una o a dos de les fatxades d'un edifici.

2. f. ARQUIT. Compartiment construït en un teatre, o en un altre lloc d'espectacle públic, separat per barandats.

3. f. HIST./ART Edifici públic on es reunien els mercaders i els comerciants per als seus tractes.

4. f. Instal·lacions on es fa la subhasta del peix. Han remodelat la llotja de Vinaròs.

DCVB: de l'it. loggia, mat. sign.

plànol

1. m. Representació, sobre una superfície plana, de la disposició d'una ciutat, d'un edifici, d'un parc, etc. Un plànol de la ciutat d'Alcoi. Un plànol dels jardins de Vivers.

2. m. ARQUIT./ENG. Representació d'una màquina, d'una obra arquitectònica o d'enginyeria, etc., amb dibuixos de l'estructura i forma generals o de cada part o peces, i de la distribució o proporcions del conjunt.

3. m. CARTOGR. Mapa topogràfic fet a escala superior a 1:10.000 i inferior a 1:200.000.

4. alçar un plànol TOPOGR. Prendre sobre el terreny les mesures, etc., necessàries per a traçar-lo.

5. plànol fitat TOPOGR. Plànol en el qual són indicades les dimensions de les parts que hi són representades.

6. plànol topogràfic TOPOGR. Representació gràfica d'una regió de la superfície terrestre que explicita les característiques planimètriques de la regió.