1. adj. Que es mou o es belluga contínuament, que no està mai quiet.
2. m. BOT. Belluguet.
DCVB: de 'bellugar', del llatí *bullĭcare, derivat de bullire ‘bullir’, que té representants en tot el territori gal·lo-romànic (cfr. el prov. ant. bolegar, prov. mod. bulega, fr. bouger, etc.). La forma catalana presenta un cas de metàtesi: *bullegar <bellugar. Aquesta metàtesi és molt antiga, car la trobam ja en la forma baluga dins una cançó escrita en el Rosselló la primeria del segle XV: «De la balla se ixs tentost | per quel servel li baluga» (RLR, xxxii, 351).
