gualdrapa

f. Manta llarga que protegix i adorna la gropa d'un cavall, d'un mul, etc.

DCVB: de l'it. gualdrappa, mat. sign., l'origen del qual no està aclarit (cf. Meyer-Lübke REW 9169).

purna

1. a. f. Partícula incandescent que es desprén d'un cos en combustió o de dos cossos durs fregats fortament.

b. f. ELECTR. Descàrrega brusca i transitòria, de curta duració, que es produïx entre dos conductors o dos elèctrodes suficientment pròxims, situats en un gas o l'aire, i entre els quals existix una elevada diferència de potencial.

2. f. [ p. ext. ] Porció molt xicoteta d'una cosa.

3. f. [ fig. ] Persona espavilada.

DCVB:  del llatí prūna, mat. sign.

cercenar

v. tr. [ ant. ] Retallar (una cosa), escapçar.

DCVB: del llatí cĭrcĭnāre, mat. sign.

abellerol

m. ZOOL. Au de la família dels meròpids (Merops apiaster), amb el plomatge de colors vistosos i el bec molt llarg, que s'alimenta principalment d'abelles i de vespes.

DCVB: derivat de abeller amb el suf. dim. ol.

ordalia

f. HIST. Prova judicial de caràcter magicoreligiós, també coneguda amb el nom de juí de Déu, destinada a posar de manifest la culpabilitat o innocència d'un acusat.

Del llatí medieval ordalium 'juí de Déu'.

sometent

1. a. m. Toc de campanes per a assenyalar alarma i mobilitzar el poble per defendre's o perseguir bandits.

b. m. Conjunt de persones mobilitzades per este toc d'alarma.

2. m. HIST. Organització de gent armada no professional creada en època moderna i inspirada en l'antic sagramental.

DCVB: aglutinació dels mots so metent (del llatí sonum mittendo), ‘fent remor’. En la documentació medieval es troben molts d'exemples d'aquesta locució, que també s'usava amb l'orde dels mots invertit, metent so.

«...feren repicar les campanes de la Seu de Valencia, per via de sometent...», anònim, 1370. CIVAL.

«que nós e hòmens d’Atçeneta e de Vistabella e de Benaçal, metén so ab armes vengeren als termes de Ares e d’Albocàcer» Berenguer de Ripoll, Pergamins, processos i cartes reials, 1297. CIVAL.

«...vista la present, so metent façats venir tots los hòmens, axí de cavall com de peu, de guisa que partesquen d’aquí demantinent...» Berenguer de Ripoll, Pergamins, processos i cartes reials, 1300. CIVAL.

«Ah, pillo! que s'ha escapát

per la finestra! Busqueu·lo!

El somatén vach á armar!

Favor al rey! Mort ú viu, A la ronda.

Antoni Roig i Civera, El tonto del panerot, 1879, CIVAL

escatós escatosa

1. a. adj. Que té escates.

b. adj. Escamós.

2. adj. Esquifit, malaltús, dèbil.

3. m. ZOOL. Peix de l'orde dels perciformes, de la família dels tríglids (Lepidotrigla cavillone), de color gris rogenc i cobert d'escates molt grans, molt paregut a la lluerna.

4. a. m. sing. ZOOL. Rèptil pertanyent a l'orde dels escatosos.

b. m. pl. ZOOL. Orde de rèptils de cos allargat, cobert d'escates o plaques còrnies, que es dividix en tres grans subordes, lacertilis o saures, riptoglossos i ofidis.

epicé epicena

1. adj. Comú als dos sexes.

2. adj. [esp.] GRAM. Dit d'una paraula que designa indiferentment els mascles i les femelles d'una espècie. 'Balena' és un nom epicé.

DCVB: pres del grecollatí epicoenum, mat. sign.

deturpar

v. tr. Embrutar, desfigurar, enlletgir.

DCVB: pres del llatí detŭrpare, mat. sign.

«Els estrangerismes no són necessàriament vocables intrusos que deturpen la genuïnitat immaculada de les llengües.» Josep Lacreu, "Els estrangerismes", Bloc del Levante-EMV.

bigudí

m. Xicoteta tija o cilindre en què s'enrotllen els cabells per a arrissar-los. S'utilitzen per a les permanents.

És una paraula moderna que prové del francés 'bigoudi', la qual té probablement el seu origen en el portugués 'bigode', bigot. Això ens pot fer pensar que primer s'utilitzaven per a arrissar els bigots dels hòmens i després passarien a ser utilitzats per als cabells. Hem de pensar en aquells hòmens del segle XIX o principis del segle XX i aquells bigots llargs i cap amunt que solien utilitzar. En castellà hi havia també una 'bigotera', una espècie de xarxa que es posaven a casa i servia per a mantindre els bigots arrissats i que no es desferen.

andana

1. a. f. Franja de terreny destinada als vianants que voreja un moll.

b. f. Vorera.

2. f. TRANSP. Franja de terreny que voreja la via a més alçada i que servix per a facilitar l'accés de les persones als trens.

3. a. f. AGR. Antara.

b. f. AGR. Franja de terra que hi ha entre dos camps contigus, entre rengle i rengle d'una vinya, entre rem i rem d'una dallada.

c. f. AGR. Cadascuna de les línies de farratge que queden en el camp una vegada ha sigut dallat.

4. f. MAR. Línia o filera, especialment de peces usades en construcció naval. Andana de baus.

5. f. MAR. Sèrie d'embarcacions col·locades paral·lelament, l'una al costat de l'altra, perquè ocupen poc d'espai. Atracar en andana.

6. a. f. SERICICULT. Estant de canyís, de fusta foradada o de tela metàl·lica, on es fa la cria dels cucs de seda, i on després s'estenen els capolls obtinguts, perquè se sequen.

b. f. SERICICULT. Conjunt d'estants que formen una andana.

7. f. MAR. Costat del buc d'una embarcació per la part de fora.

8. f. CONSTR. Pis en la part superior de la casa, destinat generalment a guardar algunes collites.

9. f. [ ant. ] Anada per torn a qualsevol banda.

DCVB: probablement de l'it. andana, que, segons Corominas DECast, i, 205-206, deu venir d'un mot llatí *andagĭne, var. de indagĭne, ‘cordó de fossats o fortificacions’, ‘cordó de xarxes, de trampes o d'homes amb què s'impedeix a la caça que fugi’.

tendal

    m. Tela que, mantinguda estesa a certa distància de terra, servix per a fer ombra i protegir de la pluja. Hem comprat un tendal per a la finestra.

«Com lo Capità féu partir les dos galeres, manà no tornàs l'una, sinó que contínuament, nit e dia, seguís l'estol, e en la nit portàs una llanterna ab una llum encesa al tendal de popa.» Tirant lo Blanch, CLXIV, Joanot Martorell.

vàlua

1. f. [ant.] Avaluació.

2. f. Valor, allò que val una persona o cosa, conjunt de qualitats que fan que valga. Tindre consciència de la pròpia vàlua.

DCVB:  probablement del llatí valĭta, forma femenina de valĭtum, supí de valēre,‘valer’ (cfr. pèrdua, que ve probablement de perdĭta, com el cast. pérdida). La terminació àtona -ua del català és anàloga a la terminació -oa del provençal en mots com perdoa, rendoa, vendoa, l'origen de la qual havia estat estudiat per A. Thomas (Rom., xxv, 391) i per Meyer-Lübke Kat. 92 sense arribar a sospitar que pogués procedir de la terminació llatina -ĭta. En el que es refereix concretament a vàlua, podria pensar-se (com feia Spitzer Lexik. 41) en una formació postverbal damunt avaluar (=fr. évaluer), però l'antiguitat del mot vàlua, anterior a avaluar, fa més creïble que pertanyi a la sèrie de noms d'acció com pèrdua i altres de similars.

esperonar

1. v. tr. Punyir (el cavall) amb els esperons. Este cavall, perquè córrega no cal esperonar-lo.

2. v. tr. [ fig. ] Incitar, estimular. No treballa si no l'esperonen.

DCVB: d'esperó que prové del llatí tardà sporōnus, mat. sig. || pres del fràncic sporo (cf. Meyer-Lübke REW 8130a).

• fr. éperonner

catxotxes

adj. inv. Es diu de la persona que actua o parla amb lentitud, de manera parsimoniosa i ronsejant. Els hòmens més catxotxes de l'horta feien rogle a la porta de la barraca parlant del temps i de les collites.

beverri bevèrria

m. i f. Afectat a la beguda, que li agrada molt beure, sobretot begudes alcohòliques. Era una colla de ganduls i beverris que sempre estaven en la taverna.

embranzida

1. a. f. Velocitat adquirida. Dur embranzida.

b. prendre (o agarrar ) embranzida Adquirir velocitat.

2. f. Força que s'aplica a algú o a alguna cosa per a comunicar-li una velocitat, un moviment, véncer una resistència, etc. Necessitava una embranzida per a poder aconseguir-ho.

3. f. [ fig. ] L'embranzida de la nova moral.

DCVB: probablement onomatopeia del moviment repetit d'un cos que pren impuls brandant-se.

cadastre

1. m. DRET Documentació establida per a permetre la identificació de les propietats immobles d'una determinada zona, la constatació del caràcter dels seus productes i la quantificació dels ingressos que en resulten.

2. m. HIST. Impost global i directe establit després del decret de Nova Planta.

DCVB: del grec catastĭchon, ‘llibre de notes’, ‘llista’ (REW, 3a ed., 1762a).

tafanejar

v. intr. Exercir, algú, la seua curiositat en coses que no li importen, en els assumptes dels altres. És una de les persones que més li agrada tafanejar, ho sap tot dels altres.

«L'aparador de la joieria era visible des d'allà, entremig de les persones que tafanejaven o provaven d'entreveure alguna cosa més.» Jordi Sierra i Fabra, Cinc dies d'octubre.

viarany

m. Camí estret, senda. La vida ens porta per uns viaranys inexplicables.

DCVB: derivat de via amb el sufix -erany que apareix en carrerany.