porpra

1. a. f. QUÍM./COL. Matèria colorant roja que antigament s'extreia de la conquilla del múrex.

b. porpra d'anilina QUÍM./COL. El més antic colorant sintètic d'interés comercial.

c. porpra de Cassi QUÍM./COL. Matèria colorant consistent en una mescla d'or col·loïdal i òxid d'estany (II), usada en la decoració de porcellanes i esmalts i en la manufactura de vidre de color roig.

2. f. [p. ext.] Color roig fosc tirant a morat.

3. a. f. Vestit tenyit de púrpura.

b. f. Banda purpúria que els romans sobreposaven a la túnica i que indicava la pertinença a l'orde senatorial.

c. f. [esp.] Vestit de color de púrpura que era prerrogativa dels emperadors bizantins i actualment dels cardenals.

d. f. [fig.] Càrrec o dignitat de què la púrpura és símbol. Porpra reial. Porpra cardenalícia o sagrada porpra.

4. f. ZOOL. Cotxinilla.

5. a. f. PAT. Conjunt de taques hemorràgiques cutànies que es produïxen espontàniament i que es caracteritzen pel fet que no s'esborren amb la pressió exercida sobre la pell.

b. f. PAT. Terme que s'aplica a algunes malalties que es manifesten per una erupció purpúrica com a signe predominant.

6. f. HERÀLD. Color púrpura.

DCVB: del llatí purpŭra, mat. sign

(8) Estendran damunt de tot això una tela de color escarlata i un cobertor de pell de dugong, i després hi col·locaran les barres per a transportar la taula. (9) Acabat prendran una tela de porpra violeta i cobriran el canelobre amb els seus gresols, esmocadores, platets i tots els accessoris per a alimentar-lo d'oli. Bíblia, Escrits 4, 8-9.

púrpura

gamma

1. No f. m de la lletra g G de l'alfabet grec.

2. a. f. MÚS. Fragment de l'escala musical que s'estén de tònica a tònica.

b. f. Sèrie de colors graduats.

c. f. [ fig. ] Una carrera que oferix tota una gamma de possibilitats.

3. f. RADIOTÈCNIA Zona de freqüències reservada a les emissions de radiodifusió.

4. f. HERÀLD. Peça composta, molt rara, que resulta de la unió del cap i un pal dextrat que toca la vora de l'escut.

5. rajos gamma FÍS. Radiació electromagnètica emesa en la desexcitació de determinats nuclis radioactius.

DCVB: pres del grec γάμμα, mat. sign. 

sinistrogir sinistrogira

1. adj. HERÀLD. Es diu del braç dret sencer (amb la mà) que es mou del costat sinistre de l'escut d'on ix vers el destre mostrant sempre el colze.

2. m. HERÀLD. Braç sinistrogir.

De les paraules llatines sinister, 'esquerra' i gyrare, ‘voltar’.
Podria ser un sinònim de 'levogir, levogira'.

ixent

1. a. adj. Que ix fora, que sobreïx.

b. adj. Que ix, dit especialment del Sol qual ix.

c. adj. Que deixa vacant un càrrec. La fallera major ixent dóna la benvinguda a l'entrant.

2. a. adj. HERÀLD. Es diu de l'animal representat en la seua mitat superior i eixint de la línia superior, especialment d'una faixa, o de la línia inferior, especialment un cap o un peu, d'una peça, o de damunt d'una línia de partició, especialment el truncat, o d'una corona o un casc.

b. adj. HERÀLD. Es diu de la figura o el moble, especialment un astre, representat en la seua mitat i eixint d'una línia de partició o d'una peça.

3. m. Part ixent d'una cosa. Va caure de cap sobre un ixent d'una roca.

4. m. CONSTR. Volada.

xebró

1. a. m. HERÀLD. Peça fonamental formada per la unió, en el punt d'honor, de les mitats inferiors d'una banda i una barra.

b. dividit en xebró HERÀLD. Dit del camper dividit en dos parts per mitjà d'un traç en forma de xebró.

c. en xebró loc. adv. HERÀLD. Dit de les figures o els mobles col·locats en direcció angular pròpia del xebró.

2. m. En les ales dels insectes, traç en forma de colze.

DCVB: del francés chevron, mat. sign.

Té l'origen en el llatí vulgar *caprione.

pavelló

1. a. m. Tenda de campanya de forma cònica sostinguda interiorment per un pal clavat en terra amb estaques i cordes.

b. m. ART/LITÚRGIA Conjunt de peces de tela penjades d'un punt central, a manera de tenda o dosser, destinada a cobrir un llit, un altar, etc.

c. m. LITÚRGIA Peça de tela que cobrix el copó.

2. a. m. ANAT. Expansió dilatada en l'extrem d'un conducte.

b. pavelló de la trompa uterina ANAT. Extremitat ovàrica de la trompa uterina, en forma d'embut.

c. pavelló de l'orella ANAT. Expansió laminar eixamplada de teixit fibrocartilaginós, on desemboca el conducte auditiu extern i amb el qual forma l'orella externa.

3. a. m. CONSTR. Construcció que s'eleva per damunt d'altres construccions contigües, aïllada en un pati, en un jardí, etc.

b. m. CONSTR. Cada una de les habitacions d'una caserna on s'allotgen els caps i oficials.

4. a. m. HERÀLD. Bandera d'un estat.

b. pavelló neutre DRET Bandera d'un Estat neutral hissada per les naus d'un Estat en guerra per a poder continuar comerciant.

c. traficar sota pavelló neutre Comerciar un país en guerra per mitjà de naus de països neutrals.

5. m. MIL. Feix de quatre fusells inclinats amb les baionetes coincidents en un punt, de manera que se sostinguen entre ells i no caiguen.

6. m. MÚS. Eixamplament en l'extrem del tub dels instruments musicals de vent. El pavelló d'una trompeta.

DCVB: del llatí papiliōne, mat. sig.

ardit

^ardit 1 -ida

1. adj. Valent, agosarat, atrevit. Han de ser ben ardits els que gosen oposar-se a tan poderós senyor.

2. adj. HERÀLD. Es diu del gall que alça una pota.

DCVB: del part. pass. de ardir < germ. hardjan, ‘enfortir el coratge’ (REW 4042).

ardit ²

1. m. Artifici utilitzat per a aconseguir alguna cosa, especialment per a enganyar l'enemic. Ha guanyat d'una manera neta, sense fer ús de cap ardit.

2. m. [ ant. ] Avís, notícia. Hem tingut ardit que el rei ha abandonat la cort.

DCVB: de ardit (art. 1), substantivat. El significat || 3 s'explica per la locució dir l'ardit o fer saber l'ardit = ‘revelar els plans guerrers de l'enemic’; fàcilment dir l'ardit prengué el sentit de dir la notícia.

^ardit 3

1. m. NUMISM. Antiga moneda de coure anglesa.

2. m. NUMISM. Moneda de billó dels segles XVI al XVIII.

DCVB: desconeguda En el baix llatí dels segles XV i XVI surt arditus i ardicuscom a nom d'una moneda francesa. Alguns atribuïen l'origen d'aqueix nom al sobrenom Hardi de N'Enric III de França, suposant que aquest rei hauria introduïda per primera vegada aquella moneda; però no sembla probable aquesta identificació de noms, car el mot arditus no es troba abans de l'any 1409, mentre que N'Enric le Hardi visqué en el segle XIII (cfr. Wartburg FEW, i Corominas DECast, i, 256).

Vull ésser quiet i sé que és impossible

perquè cos i esperit s'han barallat

i sa febra es gradua en el sensible

sismograma del vers esgrafiat.

Tinc deliri cruel de renaixença

per retornar a mi des de mon cor

agemolint la veu de la temença

pel goig pueril de tremolar de por.

Desenganyat per l'accident del viure

ardit per tot i per a tot poruc,

vull nugar-me a mon cor per a ésser lliure

i defugir el signe malastruc.

Brau escomet el pensament que vola

quan ja la carn és plena d'alifacs;

estel d'Abril mullat a la sequiola

va rabassol, a tombollons i bacs.

Etern diàleg que abotà la guerra

per a lliurar a l'home, insensitiu,

d'anar pel món com un terròs de terra

negat pel plor d'un Cel decoratiu.

Vull ésser quiet a l'hora ciutadana

de la ficció curruixa del carrer,

que ens fa estirar el jaç de la galvana

esmaperduts sense saber què fer.

Vull viure un somni de morbós deliri

conscient de tot en contingut verí

pel goig brutal de fer-me l'hara-kiri

i traure a llum la sàtira de mi.

La soledat a son recer em crida.

Jo vull sentir mon cor a cada instant

i emparellar al ritme de ma vida

el somni quiet d'una inquietud constant.

“Febra”, Bernat Artola

escaire

1. a. m. DIB./OFICIS Instrument de dibuix, de fusta, plàstic o un altre material, en forma de triangle rectangle o constituït per dos regles perpendiculars formant una L o una T (doble escaire) .

b. m. [ p. ext. ] GEOM. Angle recte.

c. fals escaire GEOM. Angle que formen dos peces, etc., obliqües entre elles.

2. a. m. OFICIS Denominació donada a diferents objectes que tenen forma d'escaire.

b. m. OFICIS Instrument de taller, de fusta d'alzina o metàl·lic, que permet verificar si una peça obrada és a escaire o si un buc o un bastigi formen fals escaire.

c. m. OFICIS Escarpre amb el tall formant canal en angle recte.

d. m. OFICIS Gúbia que forma angle recte usada pels fusters per a fer forats quadrats.

e. m. OFICIS Martell de cap pla i quadrat que els ferrers usen per a escairar el ferro calent picant-hi damunt amb un mall.

f. m. OFICIS Part de la guillotina que servix per a ajustar el paper per a poder-lo tallar a la mida desitjada.

g. fals escaire OFICIS Santanell.

3. m. TOPOGR. Instrument utilitzat en topografia per a determinar sobre el terreny si dos alineacions formen un angle recte o semirecte.

4. m. HERÀLD. Moble en forma d'escaire que voreja els costats interiors d'un francquarter, el qual és d'un esmalt igual que el del camper.

DCVB: del llatí *ex-quadru, ‘de quadrat’.