hala

hala 1

f. HIST. A l'edat mitjana, porxada on es contractaven mercaderies, llotja.

DCVB: probablement de l'italià alla, mat. sign. (del francés halle: «la halle aux cuirs, la halle aux draps», etc.).

hala 2

interj. Paraula usada per a encoratjar, donar pressa.

DCVB: probablement forma d'imperatiu de halar (cf. un cas anàleg en la interjecció hissa, que no és sinó l'imperatiu de hissar). Segons Asín (Al Andalus, ix, 31), de l'àrab halà, interjecció per a excitar els cavalls.

trabocar o trabucar

1. a. v. tr. Capgirar o tombar (un receptacle) de manera que se'n buide el contingut. Encara no han trabucat el camió. Els fematers trabuquen els contenidors.

b. v. tr. Fer caure, el pes d'un objecte posat en un dels dos plats, (la balança).

2. a. v. tr. [ fig. ] Dir, parlant, equivocadament unes paraules o lletres per altres.

b. v. pron. [ fig. ] Equivocar-se en parlar, dient unes paraules o lletres per altres.

3. v. tr. HIST. Combatre amb trabucs o amb altres ginys de llançar pedres.

DCVB: derivat de buc, ‘ventre’, amb el prefix tra- (del llatí trans-). Aplicat originàriament a naus i altres vehicles (que tenen buc), el seu significat s'amplià després aplicant-se a tota mena de coses.

capmàs

1. a. m. Suputació.

b. fer un capmàs Establir a ull un preu global per a un conjunt de coses de diferent valor que es tracta de baratar totes plegades.

2. a. m. HIST./DRET Mas principal entre els diversos masos, les diverses bordes o les diverses terres aglevades que un mateix llaurador tenia per a un sol senyor.

b. m. HIST./DRET Conjunt que formava el mas principal amb les pertinences agregades.

DCVB: del llatí caput mansi, mat. sign 2.

Calaveres atònites, Jesús Moncada, Edicions 62.

poltre poltra

1. m. i f. Cavall, egua, jóvens.

2. a. m. AGR. Aparell a manera d'una gàbia gran de fusta que servix per a subjectar i suspendre per la part davantera els cavalls, els bous, etc., que no es deixen ferrar o curar.

b. m. AGR. Aparell constituït per un tronc amb dos branques, clavat a terra, que era utilitzat per a subjectar-hi les vaques quan el brau les havia de cobrir.

3. m. ESPORT Aparell de gimnàstica per a fer exercicis de salt.

4. m. HIST. Cavallet de fusta en el qual se subjectava el reu per sotmetre'l a certes tortures.

5. m. TÈXTIL Mecanisme que en els ordidors de bóta enrotlla els ordits sobre el plegador.

DCVB: del llatí pullĭtru, mat. sign.

caterva

1. a. f. Grup, gran nombre de persones, d'animals o de coses. No hi vam poder entrar: hi havia una caterva de gent.

b. f. Catèrvola.

2. f. HIST. Entre els romans, cossos d'exèrcit de les nacions bàrbares.

DCVB: del llatí caterva, mat. sign. La forma caterva, presa directament del llatí, és la més estesa en català. Les altres formes, que presenten modificacions populars, s'expliquen de diferents maneres: catèrvola apareix sufixat amb -ola (tal vegada per contaminació de tèrbola, explicable per certa idea de ‘conjunt excessiu i desordenat’ que predomina en el mot caterva); les formes amb f s'expliquen o per simple ensordiment de la v (caterfa) o per reducció de la rf a f (catefa), o tal vegada per creuament amb l'aràbic ṭāifa que significa també ‘turba’, ‘multitud d'homes’; sembla afavorir la teoria d'aquest creuament la forma mallorquina cateifa, que presenta una ј més explicable per la interferència del mot aràbic que no per una evolució fonètica espontània del català (que és la teoria de Spitzer Lexik. § 58). En quant a la forma caterna, no és altra cosa que el resultat de la sufixació amb -erna, terminació presa de mots com caverna, eterna, llanterna,etc.

«S'havia engolit una caterva de píndoles.» La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 96.

arena

1.	f. GEOL. Conjunt de granets diminuts procedents de la disgregació de les roques. Una platja d'arena. Un rellotge d'arena.

2.	f. PAT. Càlculs diminuts que es fan en la bufeta de l'orina.

3.	f. ESPECT./TAUROM. Part central d'un circ, d'un amfiteatre, d'una plaça de bous, on té lloc l'espectacle. Els aurigues no van eixir a l'arena.

4.	f. pl. HIST./CONSTR. Circ o amfiteatre on tenien lloc els combats.

5.	arena asfàltica f. GEOL. Arena impregnada d'hidrocarburs pesats i olis minerals que pot servir com a matèria primera per a obtindre combustibles.

6.	arena volcànica f. GEOL. Depòsit constituït per materials solts, de la mida de l'arena, emesos durant una erupció volcànica.

7.	llaurar (o sembrar) en arena loc. verb. Treballar en va, esforçar-se inútilment.

8.	tirar-se (o baixar) a l'arena loc. verb. Acceptar la lluita, un combat, un repte.

9.	voler la mar i les arenes  loc. verb. Desitjar-ho tot amb avidesa.

       DCVB: el llatí arēna, mat. sign.

pestilència

1. f. [ant.] HIST./PAT. Nom donat a totes les grans epidèmies.

2. f. Pudor molt forta. Feien una pesta, les taronges podrides, que no es podia respirar.

DCVB: pres del llatí pestilĕntĭa, mat. sign.

proscripció

1. a. f. Acció de proscriure.

b. f. DRET Entre els romans, anunci públic de la subhasta dels béns d'un deutor.

c. f. DRET Pena d'exili amb confiscació de béns.

d. f. HIST./DRET En l'edat mitjana, exili forçós per causes polítiques.

2. proscripció dels béns DRET Subhasta dels béns d'un deutor fugitiu a profit dels seus creditors.

DCVB: pres del llatí proscriptiōne, mat. sign.

«La primera referència explícita de condemna d’esta construcció que he trobat és del Català en fitxes, de Josep Ruaix i Vinyet: «No és recomanable servir-se de l’expressió “degut a” (calcant la locució prepositiva castellana “debido a”) en lloc de a causa de (o gràcies a, per culpa de, per raó de)». Cal advertir que Ruaix no en fa tampoc una condemna expressa; simplement es limita a recomanar-ne la substitució per altres locucions causals que considera més genuïnes. Però d’esta indicació molts manuals posteriors n’han fet proscripció.»  Josep Lacreu, Pren la paraula.

abbàssida

1. adj. HIST. Relatiu o pertanyent als abbàssides.

2. m. i f. HIST. Membre de la dinastia àrab de califes que van destronar els califes omeies de Damasc i traslladaren la cort a Bagdad en el segle VIII.

auriga

1. m. HIST. En els jocs esportius grecs, conductor d'un carro de cavalls.

2. m. Cotxer.

DCVB: pres del llatí aurīga, mat. sign.

quadriga

1. f. Tir de quatre cavalls de front.

2. f. HIST. En l'antiguitat grecoromana, carro de carrera tirat per quatre cavalls de front, dos a cada banda del timó.

DCVB: pres del llatí quadrīga, mat. sign.

sextant

1. m. GEOM. Sexta part d'un cercle, és a dir, la part de cercle continguda en 60 o .

2. m. ASTR. Instrument proveït d'un limbe graduat i de dos espills, un dels quals es mou solidàriament amb una alidada mentres l'altre roman fix, i que permet mesurar l'altura d'un astre des d'un vaixell o des d'un avió.

3. m. NUMISM./HIST. Moneda romana antiga corresponent a la sexta part d'un enter.

xurma o xusma

1. f. Conjunt de gent baixa, vil. És un local on va a parar tota la xusma.

2. f. HIST. Gent de rem d'una galera, que comprenia generalment remers voluntaris, esclaus o forçats o galiots. Van entrar al port les galeres dels genovesos, amb tota la xurma carregada de forniments.

DCVB:  del genovès antic ciusma o italià ciurma, m. sign., que vénen del llatí vg. *cliusma i aquest del grec κελευσμα, ‘cant del còmit de galeres per acompassar el vogar dels galiots’ (cf. Vidos Storia 322-324).

censura

1. f. HIST. En l'antiga Roma, càrrec o dignitat de censor.

2. a. f. Acció de reprendre els altres per la seua conducta, per les seues obres.

b. f. REL. Condemnació pública d'una doctrina per part de l'església.

c. f. REL. Pena disciplinària imposada per l'església.

3. f. DRET Acte de control del contingut dels mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per a assegurar que són respectats determinats límits establits d'orde moral, polític, religiós, etc.

4. censura de comptes DRET Òrgan de gestió dels administradors de les societats anònimes.

5. moció de censura POLÍT. Vot emés pels diputats d'una assemblea amb la intenció de "censurar" el govern i de mostrar disconformitat amb la seua línia política.

DCVB: pres del llatí censūra, mat. sign.

amalequita o amalecita

1. m. i f. HIST. Individu d'una de les tribus nòmades establides al sud del Nègueb que, segons la Bíblia, són descendents d'Amalec, nét d'Esaú.

2. adj. HIST. Relatiu o pertanyent a la tribu amalecita.

Paraula que entra a través del llatí, però prové de l'hebreu ‘ămālēqī.

abbàssida

1. adj. HIST. Relatiu o pertanyent als abbàssides.

2. m. i f. HIST. Membre de la dinastia àrab de califes que van destronar els califes omeies de Damasc i traslladaren la cort a Bagdad en el segle VIII.

De l'àrab abbāsī, que prové del nom propi Abbās.

sepulcre

1. m. HIST./ART/ETNOL. Construcció fúnebre, excavada en terra o en la roca o erigida sobre el sòl, sovint solemne i monumental, de particular valor artístic o històric, il·lustre per la fama de la persona o persones que hi ha enterrades.

2. a. m. [ p. ext. ] ART Urna que conté la imatge jacent del Crist difunt.

b. m. [ p. ext. ] LITÚRGIA Cavitat de l'altar on hi ha depositades les relíquies dels sants.

3. sepulcre emblanquinat Hipòcrita, que no té sinó les aparences de la virtut.

DCVB: pres del llatí sepulcrum, mat. sign.

birrem

1. adj. Que té dos rengles de rems.

2. f. HIST. Nau de dos rengles de rems a banda i banda.

DCVB: pres del llatí birrēme, mat. sign.

indi índia

1. a. adj. i m. i f. Natural o habitant de l'Índia.

b. adj. Relatiu o pertanyent a l'Índia o als indis.

2. m. i f. HIST. Individu de la més oriental de les races dolicocèfales i brunes que constituïxen el grup meridional dels euròpids.

3. adj. Relatiu o pertanyent als indis d'Amèrica.

4. a. m. i f. ETNOL. Individu dels diversos pobles de l'Amèrica precolombina i dels grups actuals dels seus descendents no mesclats amb els colonitzadors.

b. m. i f. [ esp. ] Pellroja.

5. m. COL./ÒPT. Anyil.

6. m. QUÍM. Element químic metàl·lic pertanyent al grup IIIA de la taula periòdica, de nombre atòmic 49 i pes atòmic 114,82.

DCVB: pres del llatí indĭcu, mat. sign.

almogàver

1. m. HIST./MIL. En els regnes cristians hispànics, guerrer d'ofici que, des del segle XIII, defenia la frontera amb l'islam i vivia del botí que obtenia en les seues incursions per terres musulmanes.

2. m. [ fig. ] Patriota exaltat.

DCVB: de l'àrab almuġāwir, ‘qui fa incursions’ («corredor que roba el campo», segons Pedro de Alcalá, ap. Engelmann Gloss. 172).

«Els barons de Catalunya i d’Aragó, deixant a part antics rancors perquè hi tenien molt a guanyar, venien davant el rei i li demanaven terres, castells i cases que pensaven prendre als moros. Ell els en donava tant com volien, i ells li ho feien posar per escrit. El dia acordat, tothom va ser al lloc: els barons, els cavallers, els almogàvers i els homes de les ciutats.» Víctor Gómez Labrado, La batalla del Puig.