sumac

1. m. BOT./ADOB. Arbust de la família de les anacardiàcies (Rhus coriaria), de fulles amb folíols ovals i dentats, flors blanquinoses i fruits drupacis, utilitzat en adoberia.

2. m. ADOB. Nom donat a l'adob obtingut del sumac.

3. sumac metzinós BOT./JARD. Arbust de la família de les anacardiàcies (Rhus toxicodendron), caducifoli, de branques enfiladisses, flors verdoses en raïms i que és plantat en parcs i jardins.

En castellà 'zumaque', de l'àrab summáq.

nenúfar

1. m. BOT./JARD. Gènere de plantes aquàtiques rizomatoses de la família de les nimfeàcies (Nymphaea sp) de fulles flotants i flors grogues o rosades, cultivades en jardineria.

2. nenúfar blanc BOT./JARD. Planta aquàtica de la família de les nimfeàcies (Nymphaea alba), de fulles arredonides i flors blanques cultivada com a ornamental.

DCVB: de l'àrab milufar, ‘lotus blau’ (cf. Eguílaz Glos. 464). El mot àrab ha entrat en el català per via erudita, per conducte dels botànics i poetes.

«La placeta on hi havia una font de broll minúscul, per exemple, enmig d'una bassa d'uns cinc metres de diàmetre, amb l'aigua tèrbola, plena de nenúfars.» La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 15.

esperó

1. a. m. Instrument de metall compost d'una punxa o una rodeta amb algunes punxes que es porta en la part posterior de la bota de muntar i servix per a punyir el ventre de la cavalcadura i estimular-la a caminar.

b. m. [ fig. ] Incitament, estímul.

c. esperó d'apicultor TECNOL./APIC. Ferramenta de metall proveïda d'una roda dentada amb una osca al mig de cada dent, la qual, prèviament calfada, servix per a incrustar a la cera estampada els fils d'aram muntats en els quadros del buc perquè les bresques queden sòlidament fixades.

d. tindre esperons Tindre experiència.

2. m. ANAT. Prominència punxeguda i sobreïxent.

3. m. BOT. Prolongació tubular i tancada de la base del calze o de la corol·la.

4. a. m. MAR. Extrem de la proa d'un vaixell.

b. m. MAR. Punta de ferro sobreïxent per la proa de les galeres amb la qual abordaven i ferien l'enemic.

5. a. m. OBR. PÚBL. Construcció en punta en forma d'angle agut addicionada als pilars d'un pont, aigua amunt i aigua avall, per a tallar el corrent del riu i disminuir, així, el xoc de l'aigua.

b. m. OBR. PÚBL. Contrafort.

c. m. OBR. PÚBL. Punta de roca que romp les onades en l'entrada d'una cala, d'un port, etc.

6. m. ZOOL. Apèndix punxegut que presenten en les extremitats alguns animals.

7. esperó de cavaller BOT./JARD. Planta herbàcia anual de la família de les ranunculàcies (Delphinium ajacis), de tija terminada en un raïm de flors blaves, roses o blanques, proveïdes d'un llarg esperó.

DCVB: del llatí tardà sporōnus, mat. sig. || 1, pres del fràncic sporo (cf. Meyer-Lübke REW 8130a).

lilà

1. a. m. BOT./JARD. Arbust o xicotet arbre caducifoli de la família de les oleàcies (Syringa vulgaris), de fulles simples, oposades i cordiformes i de flors liles i oloroses agrupades en inflorescències paniculars.

b. lilà de Pèrsia JARD. Arbust de la família de les oleàcies (Srynga persica), semblant al lilà, però més baix, de fulles més xicotetes, amb el limbe decurrent.

c. lilà de terra BOT. Herba de Sant Jordi.

2. a. m. Color morat clar, com el que presenten les flors de lilà comú.

b. adj. De color lilà.

DCVB: pres modernament del castellà lila i del francés lilas, mat. sign. El mot espanyol es deriva de l'àrab līlāk, i aquest del persa nīlaǧ ‘anyil’ (Asín, Al-Andalus, ix, 33).

viola

viola 1

1. f. BOT. Violeta 1.

2. f. BOT./JARD. Flor del violer.

3. f. LIT. En els jocs florals, flor d'or i plata que s'oferix a la millor composició de caràcter religiós.

4. a. ser flors i violes Ser una cosa agradable i fàcil.

b. tota la resta són violes Expressió amb què s'indica que tota la resta no té importància.

5. bona nit viola! Expressió que s'usa quan es vol donar per acabada una conversació, una qüestió, etc.

DCVB: del llatí viola, mat. sign.

viola 2

1. f. MÚS. Instrument de cordes fregades amb arquet, semblant al violí, però una miqueta més gran.

2. m. i f. MÚS. Persona que toca la viola.

3. viola de gamba MÚS. Instrument de cordes fregades amb arquet, de sis cordes, afinades com el llaüt.

4. viola de mà MÚS. Instrument de cordes pinçades i fons pla, de cinc cordes dobles i una de senzilla.

DCVB: incerta, però probablement d'origen onomatopeic (com el fr. viule, cast. vihuela, etc.): cf. Corominas DECast, s. v. vihuela.

viola 3

f. JOCS Joc que consistix a saltar per damunt d'una persona ajupida, amb diverses variants i dificultats.

sicòmor

m. BOT./JARD. Arbre de la família de les moràcies (Ficus sycomorus), de fulles ovades, flors verdoses i fruits comestibles, ocasionalment plantat com a ornamental.

DCVB: pres del llatí sycŏmŏrus (<grec συκóμορος), mat. sign.

rasclet

1. a. m. AGR. Rascle xicotet.

b. m. AGR./JARD. Rampí.

c. m. SURO Aixa xicoteta utilitzada per a toscar el suro.

2. a. m. ZOOL. Au de l'orde dels gruïformes, de la família dels ràl·lids (Porzana pusilla), de color bru rogenc, amb taques negres i punts blancs amb el ventre i els flancs barrats de negre i blanc, i que habita en pantans i aiguamolls de vegetació baixa i espessa.

b. m. ZOOL. Picardó.

c. m. ZOOL. Picardonet.

DCVB: diminutiu de rascle, del llatí vg. *rastŭlu, dim. de rastrum, significats 1.a i 1.b.

glicina

1. f. BOT./JARD. Arbust enfiladís de la família de les fabàcies (Wistaria sinensis), de fulles imparipinnades i flors oloroses, disposades en raïms penjants.

2. f. BIOQ. Àcid aminoacètic, NH 3 + CH 2 COO - , aminoàcid no essencial, el més simple, i sense cap C asimètric.

3. f. AUDIOVIS./FOTOGR. Àcid usat com a revelador d'emulsions negatives, en fotografia.