sostrada

 f. CONSTR. Conjunt de peces que formen el sostre o la coberta d'una casa, d'un edifici.

DCVB: De 'sostre', derivat postverbal del llatí vg. *substrāre, ‘estendre formant un llit’, verb format damunt substratum supí de substerno, ‘estendre fent un llit’.

carena

1. a. f. MAR. Part submergida del buc d'un vaixell.

b. f. MAR. Reparació que es fa en el buc d'un vaixell.

c. donar carena MAR. Carenar.

2. f. AGR. Llom de terra entre solc i solc.

3. f. CONSTR. Biga situada al llarg de l'aresta superior de certes teulades en la qual descansen les bigues disposades en pendent.

4. f. GEOL. En una muntanya o una serralada, línia divisòria de dos vessants.

DCVB: del llatí *carīna, mat. sign. I. En l'evolució fonètica normal hauria resultat en català carina, perquè el mot llatí té la i llarga. Meyer-Lübke, REW 1693, explica la e de les formes romàniques (ital. i esp. carena, fr. carène) dient que són preses del llenguatge de Gènova i de la costa de Ligúria, on el canvi de ī en e és normal. Corominas DECast, i, 683, no gosa admetre el genovesisme d'un mot tan antic en català, i prefereix suposar una forma *carena existent ja en el llatí itàlic.

jaç

1. a. m. Qualsevol cosa disposada per a jaure-hi damunt. Em vaig fer un jaç de palla.

b. m. [ p. ext. ] MOBIL. Llit 1.

c. m. [ p. ext. ] Cau d'un animal.

d. atrapar (o jaure ) al jaç Trobar desprevingut.

e. jaç protector Coberta de fulles, palla, etc., creada per l'home per protegir el sòl, conservar-ne la humitat, etc.

f. preparar el jaç Disposar les coses per a la consecució d'algun fi.

g. trobar el jaç (d'algú) Descobrir on rau.

2. a. m. CONSTR. Element d'obra disposat perquè descanse damunt d'un altre element.

b. jaç d'escala CONSTR. Cara superior de la volta on descansen els escalons.

3. a. m. RAM. Barraca de pastor que servix principalment per a jaure-hi.

b. m. RAM. Jaça.

4. loc. verb. fer jaç Destrossar alguna cosa per l'ús o pel mal ús.

DCVB: del llatí *jacium, mat. sign. 

rampa

rampa 1

1. f. CONSTR./MANUT. Pla inclinat, situat entre dos superfícies situades a diferent nivell, que s'utilitza per a poder pujar i baixar càrregues més fàcilment.

2. f. [ p. ext. ] Terreny que fa pendent.

3. rampa de llançament ARM./COSMON. Construcció en pla inclinat des de la qual s'efectua el llançament de projectils autopropulsats o de coets de dimensions reduïdes.

DCVB: del cast. rampa o del fr. rampe, mat. sign., mot de probable origen germànic.

rampa 2

f. PAT. Contracció involuntària, intensa i dolorosa, que sobrevé de manera transitòria en un múscul o grup muscular de fibra estriada.

DCVB: probablement del germ. *hramp (var. gòtica del fràncic kramp), ‘estrenyedor’ (cf. Corominas DECast, i, 587).

lluerna

1. f. CONSTR. Obertura feta en el sostre d'una habitació o en la part alta d'una paret d'un soterrani, generalment vidrada, que servix per a fer claror a l'interior.

2. f. ZOOL. Cuc de llum.

3. a. f. ZOOL. Peix de l'orde dels perciformes i de la família dels tríglids (Trigloporus lastovitza), amb el cos de color rosa i les aletes pectorals violàcies amb taques fosques.

b. f. [ p. ext. ] ZOOL. Qualsevol dels peixos de la família dels tríglids, amb el cap protegit per una cuirassa òssia amb agullons en els opercles i les aletes pectorals en forma de palmito; entre els quals destaquen la lluerna fosca (Aspitrigla obscura) , la lluerna roja (Aspitrigla cuculus) i la lluerna rossa (Trigla lucerna) .

4. fer lluernes Fer la rateta.

DCVB: del llatí lūcĕrna, ‘llàntia’.

«Al sostre del passadís hi havia una lluerna de plàstic transparent que filtrava una llum feble, groguinosa.» La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 76.

arena

1.	f. GEOL. Conjunt de granets diminuts procedents de la disgregació de les roques. Una platja d'arena. Un rellotge d'arena.

2.	f. PAT. Càlculs diminuts que es fan en la bufeta de l'orina.

3.	f. ESPECT./TAUROM. Part central d'un circ, d'un amfiteatre, d'una plaça de bous, on té lloc l'espectacle. Els aurigues no van eixir a l'arena.

4.	f. pl. HIST./CONSTR. Circ o amfiteatre on tenien lloc els combats.

5.	arena asfàltica f. GEOL. Arena impregnada d'hidrocarburs pesats i olis minerals que pot servir com a matèria primera per a obtindre combustibles.

6.	arena volcànica f. GEOL. Depòsit constituït per materials solts, de la mida de l'arena, emesos durant una erupció volcànica.

7.	llaurar (o sembrar) en arena loc. verb. Treballar en va, esforçar-se inútilment.

8.	tirar-se (o baixar) a l'arena loc. verb. Acceptar la lluita, un combat, un repte.

9.	voler la mar i les arenes  loc. verb. Desitjar-ho tot amb avidesa.

       DCVB: el llatí arēna, mat. sign.

aparell

1. a. m. Preparatius, aparellament.

b. m. Ostentació de preparatius i de mitjans. Un gran aparell policial. Una celebració de gran aparell.

2. a. m. TECNOL. Sistema o conjunt de sistemes mecànics, elèctrics o electrònics, que servix per a efectuar alguna operació o que du a terme determinades funcions. Aparell de televisió. Aparell de ràdio. Aparell ortopèdic. Aparell d'alarma.

b. m. [p. ext.] TECNOL. Designació genèrica que s'aplica a certs ginys, com ara els avions. L'aparell acaba d'aterrar.

3. m. Conjunt de persones, òrgans, etc., que constituïxen l'estructura o una part de l'estructura organitzativa d'un partit, d'una institució, d'un govern, etc. L'aparell administratiu de l'Estat. L'aparell del partit.

4. m. OFICIS Arreus per a muntar o carregar els animals de càrrega.

5. a. m. BIOL. Conjunt d'òrgans, d'origen embrionari generalment comú, especialitzats a dur a terme una funció determinada. Aparell excretor. Aparell digestiu.

b. m. BIOL. Estructura cel·lular que efectua una funció determinada. Aparell de Golgi.

6. m. CONSTR. Disposició que tenen les peces que formen una paret. Aparell ciclopi.

7. a. m. MAR. Conjunt constituït per l'arboradura, les xàrcies i les veles d'una nau, que servix per a impel·lir-la aprofitant la força del vent.

b. aparell de creu MAR. Aparell redó.

c. aparell llatí MAR. Aparell en què les veles principals són llatines.

d. aparell redó MAR. Aparell en què les veles principals són redones.

8. m. MAR. Cadascuna de les diferents màquines formades per combinacions de bossells amb un cap que treballa per les seues corrioles, en què necessàriament un dels bossells o quadernals ha de ser subjectat en un lloc consistent perquè quede immòbil.

9. a. m. PINT. Producte destinat a preparar el suport sobre el qual s'ha d'aplicar una pintura.

b. m. PINT. Material utilitzat per a preparar les peces de fusta per a rebre el bol i el pa d'or.

10. a. m. TÈXTIL Conjunt de màquines que s'utilitzen per a efectuar els acabats dels teixits de llana.

b. m. TÈXTIL Departament de la fàbrica on estan instal·lades eixes màquines.

DCVB: postverbal d'aparellar, del llatí *apparĭcŭlāre.

naia

1. f. CONSTR. Passadís porticat.

2. f. CONSTR. Replà llarg que va des de l'escaló més alt d'una escala fins al portal.

3. f. CONSTR. Arrambador o barana d'una escala. Si no fóra perquè em vaig agarrar a la naia  hauria caigut redolant per l'escala.

4. f. CONSTR. En la plaça de bous de València, la galeria de dalt de les llotges.

5. f. ESPORT. La galeria d'on es juga a pilota valenciana.

DCVB: del llatí *andagĭne, ‘faixa llarguera de terreny’, probable alteració de indagĭne, segons Coromines DECast. i, 205.

graella

1. f. [usat generalment en plural] Instrument de cuina que consistix en una sèrie de barretes de ferro paral·leles amb intersticis i col·locades en un bastiment també de ferro, sobre les quals es posa la vianda perquè reba l'acció directa de les brases o el foc.

2. f. [usat generalment en plural] Teiera.

3. f. CONSTR. [usat generalment en plural] Conjunt de barres de ferro que formen l'armadura del fonament d'un pilar.

4. a. f. TÈXTIL [usat generalment en plural] Reixa de fusta de les antigues jacquards que servia perquè no s'entregiraren els ganxos.

b. f. TÈXTIL [usat generalment en plural] Baiard usat pels tintorers de seda per al transport de les madeixes.

5. f. Formulari o imprés amb espais en blanc per a emplenar.

6. f. Zona d'espera dels taxistes.

7. f. En els mitjans de comunicació, relació del conjunt de les emissions i del seu horari.

8. graella d'eixida ESPORT En els esports de motor, zona situada al principi del circuit on es col·loquen els vehicles participants per a començar la carrera.

DCVB: del llatí cratĭcŭla, dim. de crate, ‘reixa’; la pronúncia de les formes catalanes, amb e tancada, suposen més aviat un llatí *cratĕlla amb el sufix -ĕlla substituint al sufix -ĭcŭla.

Recorde l'anècdota del restaurant Les graelles de València on et servien "carne a la parrilla", segurament la majoria dels clients no sabien què significava la paraula del nom del restaurant.

llepassa o llapassa

1. a. f. Cada un dels senyals que deixa una granera, un fregall, un pinzell, etc., sobre la superfície d'una cosa, quan no arriba a llevar-se'n la brutícia del tot, quan el color no hi està repartit uniformement , etc.

b. fer (o deixar ) una llepassa Agranar o escurar malament.

2. f. CONSTR. Llistó llarg i flexible que usen els mestres de cases com a plantilla per a dibuixar les voltes de llit d'escala o altres corbes.

3. f. FUST. Tros de fusta amb què dos peces es claven i se subjecten.

DCVB: del llatí lappacĕa, derivat de lappa, mat. sign.

rasa

1. a. f. CONSTR./OBR. PÚBL. Excavació llarga i estreta feta al sòl per a posar els fonaments d'un edifici, estendre una canalització, explorar algun terreny superficialment, etc.

b. f. CONSTR./OBR. PÚBL. Escorranc.

2. f. FUST./OFICIS Ferramenta utilitzada pels esclopers per a polir el buit dels esclops, que consistix en una làmina de ferro corbada i proveïda de tall disposada en l'extrem d'un mànec de fusta.

DCVB: del llatí rasa, forma femenina del supí de radĕre, ‘raure, cavar’.

reclau

m. CONSTR. Angle entrant, raconada, que interromp la continuïtat d'una paret.

bungalou

m. CONSTR. Casa generalment xicoteta d'una o de dos plantes que s'utilitza per vacacions i que es troba especialment en urbanitzacions, càmpings o complexos hotelers.

Nosaltres l'agarrem de l'anglés bungalow, però prové de l'hindi baṅglā i l'urdu banglā que significa literalment 'casa'.

ixent

1. a. adj. Que ix fora, que sobreïx.

b. adj. Que ix, dit especialment del Sol qual ix.

c. adj. Que deixa vacant un càrrec. La fallera major ixent dóna la benvinguda a l'entrant.

2. a. adj. HERÀLD. Es diu de l'animal representat en la seua mitat superior i eixint de la línia superior, especialment d'una faixa, o de la línia inferior, especialment un cap o un peu, d'una peça, o de damunt d'una línia de partició, especialment el truncat, o d'una corona o un casc.

b. adj. HERÀLD. Es diu de la figura o el moble, especialment un astre, representat en la seua mitat i eixint d'una línia de partició o d'una peça.

3. m. Part ixent d'una cosa. Va caure de cap sobre un ixent d'una roca.

4. m. CONSTR. Volada.

brida

1. a. f. Fre o mos del cavall, el mul, etc., amb les regnes i les altres corretges que servixen per a subjectar-lo al cap de l'animal.

b. f. [ esp. ] Regnes.

c. anar a tota brida (o a brida abatuda ) Anar molt de pressa.

d. donar brida (a un cavall, etc.) Afluixar-li la brida perquè córrega més.

2. a. f. Cinta, cordó, corretja, que té una certa semblança amb una brida per la seua forma o els seu ús.

b. f. TECNOL. Corretja, corda, tira de metall, que ajunta diferents peces entre elles, per a limitar-ne el desplaçament relatiu, o que fixa una peça o una ferramenta a una màquina.

c. brida d'emportament TECNOL. Peça que en el torn comunica el moviment del plat a la peça col·locada entre punts.

3. f. CONSTR. Argolla 3.

4. f. ANAT. Adherència patològica en forma de filament o de membrana que s'establix a conseqüència d'algun procés inflamatori.

DCVB: del gerànic. bridel, mat. sign., per via del francés bride segons Wartburg FEW.

badius

1. m. ANAT. Forat del nas, nariu.

2. m. CONSTR. Eixida d'una casa, sense cobrir o formant una porxada.

DCVB: derivat de badar, ab el sufix -iu.

biaix

1. a. m. Direcció obliqua en què està, es mou, és tallada, alguna cosa. Fer biaix un camí.

b. al biaix (o de biaix ) loc. adv. En disposició obliqua. Unes faldetes tallades al biaix. Una banda que va de biaix.

2. m. Cosa tallada al biaix, obliquament. Posar un biaix al voltant del coll d'un vestit.

3. a. m. ESTAD./INFORM. Predisposició o inclinació que fa que el resultat d'una mesura s'aparte de l'esperada objectivament segons les lleis físiques o probabilístiques.

b. m. ESTAD./INFORM. Mesura de la descompensació d'un conjunt d'errors.

c. biaix d'ordenació ESTAD./INFORM. Predisposició d'una distribució o seqüència a apartar-se de l'ordenació que seria esperable si la distribució o seqüència es presentara realment a l'atzar.

4. biaix buscat Biaix obligat per una necessitat constructiva.

5. biaix de cartabó CONSTR. Forma de l'extrem d'un llistó o d'una post consistent en un pla que forma un diedre de 45 graus amb els costats llargs d'esta peça.

6. haver-hi molt de biaix (entre dos coses) Haver-hi molta diferència.

7. traure els biaixos Buscar economies, estalviar.

DCVB: encara insegura, després de moltes hipòtesis que han intentat explicar-la. Diez EWb 51 proposà l'ètim llatí bifax, ‘de dues cares’, que té l'inconvenient de suposar una evolució fonètica inadmissible; Ant. Thomas proposà més envant l'origen *biansius, que seria resultat del llatí bis+ansa; E. Bourciez intentà explicar el mot per via d'una forma *bifasius, format de bifarius amb contaminació del gr. διφάσιος; aquestes dues etimologies també són poc probables perquè topen amb serioses dificultats fonètiques. Holthausen i Liljeholm han defensat l'ètim llatí *biaxius, ‘de dos eixos’. Brüch, en Neuph. Mit. xxii, 117 i xxiii, 93, proposa l'origen del gr. ἐπικάρσιος, ‘oblic’, que segons ell seria tornat *bigassiu en gal·lo-romànic, i de bigassiu vindrien el francès i provençal biais i el català biaix. Aquesta teoria és estada acceptada per Wartburg FEW, iii, 230, que la raona d'aquesta manera: «Aquest mot (epicarsios) es degué introduir, com tants d'altres elements grecs, per la via de Massilia. En gal·lo-romànic devia tornar *bigassiu, com es pot veure pel que diu Claussen en Rom. Forsch. xv, 838, 839, 870; *bigassiu devia tornar bigais, i aquesta forma devia perdre la -g- en llenguadocià, i esporàdicament en altres dialectes». Meyer-Lübke REW, 3.a ed., 1072, no accepta aquesta etimologia, que considera —encertadament— artificiosa, i es conforma amb un hipotètic *biasius, d'origen desconegut i d'existència més que dubtosa. Darrerament, Corominas DECast, iv, 723-724, ha proposat un origen occità: biaissar, que seria compost del llatí bĭs (de sentit pejoratiu) i anxiari, ‘inquietar-se, disgustar-se de quelcom’, i després ‘apartar-se, desviar-se’, que, del significat psíquic, hauria passat al sentit físic o material, i biaix seria doncs un derivat postverbal de biaissar.