preqüela

f. LIT./AUDIOVIS. Obra audiovisual o literària que és la continuació retrospectiva d'una altra, i que relata fets cronològicament anteriors als que es descriuen en l'original. De l'anglés prequel. De base llatina sobre sequel, 'seqüela', amb el prefix pre-.

viola

viola 1

1. f. BOT. Violeta 1.

2. f. BOT./JARD. Flor del violer.

3. f. LIT. En els jocs florals, flor d'or i plata que s'oferix a la millor composició de caràcter religiós.

4. a. ser flors i violes Ser una cosa agradable i fàcil.

b. tota la resta són violes Expressió amb què s'indica que tota la resta no té importància.

5. bona nit viola! Expressió que s'usa quan es vol donar per acabada una conversació, una qüestió, etc.

DCVB: del llatí viola, mat. sign.

viola 2

1. f. MÚS. Instrument de cordes fregades amb arquet, semblant al violí, però una miqueta més gran.

2. m. i f. MÚS. Persona que toca la viola.

3. viola de gamba MÚS. Instrument de cordes fregades amb arquet, de sis cordes, afinades com el llaüt.

4. viola de mà MÚS. Instrument de cordes pinçades i fons pla, de cinc cordes dobles i una de senzilla.

DCVB: incerta, però probablement d'origen onomatopeic (com el fr. viule, cast. vihuela, etc.): cf. Corominas DECast, s. v. vihuela.

viola 3

f. JOCS Joc que consistix a saltar per damunt d'una persona ajupida, amb diverses variants i dificultats.

epònim epònima

1. adj. i m. HIST./LIT./MIT. Personatge real o fictici el nom del qual designa un poble o una ciutat o país, tota una època o fins i tot un moviment literari, artístic, etc.

2. adj. i m. HIST./LIT./MIT. Personatge el nom del qual és aplicat a la representació d'un fet abstracte, normalment una qualitat o un defecte que posseïsca este personatge.

DCVB: pres del grec επóνυμος, 'assignat com a sobrenom'.

cantilena

1. f. LIT./MÚS. Segons la crítica romàntica, composició epicolírica que donà lloc a la formació de les cançons de gesta.

2. f. Composició poètica breu destinada a ser cantada.

3. f. En l'edat mitjana, cançó monòdica de melodia molt coneguda que sovint tenia refrany.

4. f. Composició vocal melodiosa i lenta.

5. f. Part superior d'una composició coral o part que en constituïa la melodia principal.

6. f. Gènere polifònic o a una veu amb contrapunt instrumental.

DCVB: del llatí cantilēna, ‘cançó’.

exordi

1. m. LIT. Introducció d'una composició literària.

2. m. [ esp. ] LIT. Primera part d'un discurs que té per objecte preparar l'atenció, la benevolència, dels oients.

DCVB: pres del llatí exordium, mat. sign.

anagnòrisi

f. LIT. En el teatre clàssic, reconeixement d'un fet o d'una persona per part dels personatges, cosa que du l'argument al desenllaç.

Del grec ἀναγνώρισις anagnṓrisis 'acció de reconéixer'.

fulletó

1. m. LIT. Part d'un periòdic reservada per a publicar-hi fragmentàriament un text literari, sovint numerat a part per a ser relligat en volum.

2. a. m. [ p. ext. ] LIT. Cada una de les parts en què es publica una obra literària, generalment novel·la, de manera que puguen ser relligades en un sol volum a la fi de la publicació.

b. m. Obra literària, succés, etc., de característiques similars a la novel·la de fulletó. La seua vida és un fulletó.

3. a. m. ESPECT. Telenovel·la d'argument embolicat i marcadament sentimental, i amb tècniques pròpies per a forçar l'interés del teleespectador.

b. m. [ p. ext. ] Embolic familiar, polític, etc.

ditirambe

1. a. m. LIT. En l'antiga Grècia, poema líric breu en honor de Dionís.

b. m. RET. Composició poètica en la qual s'expressa gran entusiasme o sentiments molt vius cap a algú o alguna cosa, generalment en forma d'elogi.

2. m. Lloança exagerada, elogi excessiu.

DCVB: pres del llatí dityrambus, mat. sign.

TLF: del grec «cant en honor de les divinitats, especialment del déu Dionís».

kharja o khardja

f. LIT. Estrofa breu escrita usualment en dialecte mossàrab que constituïx la tornada d'un tipus de composició de la lírica culta, escrita en àrab o hebreu, denominada moaixakha.

Ke farayo o ke xerad de mibi,

habībī,

no te tolgax de mibi.

Què faré o què serà de mi,
amic meu,
no te'n vages del meu costat.

Kharja d'Ibn Ruhaim, de Bocairent

Abu Bakr Mamad Ahmad ibn Ruhaim (fl. c. 1121)

panjabi

1. m. LING./LIT. Llengua indoària parlada al Panjab.

2. adj. LING./LIT. Relatiu o pertanyent al panjabi.1. m. LING./LIT. Llengua indoària parlada al Panjab.

2. adj. LING./LIT. Relatiu o pertanyent al panjabi.