1. a. m. Direcció obliqua en què està, es mou, és tallada, alguna cosa. Fer biaix un camí.
b. al biaix (o de biaix ) loc. adv. En disposició obliqua. Unes faldetes tallades al biaix. Una banda que va de biaix.
2. m. Cosa tallada al biaix, obliquament. Posar un biaix al voltant del coll d'un vestit.
3. a. m. ESTAD./INFORM. Predisposició o inclinació que fa que el resultat d'una mesura s'aparte de l'esperada objectivament segons les lleis físiques o probabilístiques.
b. m. ESTAD./INFORM. Mesura de la descompensació d'un conjunt d'errors.
c. biaix d'ordenació ESTAD./INFORM. Predisposició d'una distribució o seqüència a apartar-se de l'ordenació que seria esperable si la distribució o seqüència es presentara realment a l'atzar.
4. biaix buscat Biaix obligat per una necessitat constructiva.
5. biaix de cartabó CONSTR. Forma de l'extrem d'un llistó o d'una post consistent en un pla que forma un diedre de 45 graus amb els costats llargs d'esta peça.
6. haver-hi molt de biaix (entre dos coses) Haver-hi molta diferència.
7. traure els biaixos Buscar economies, estalviar.
DCVB: encara insegura, després de moltes hipòtesis que han intentat explicar-la. Diez EWb 51 proposà l'ètim llatí bifax, ‘de dues cares’, que té l'inconvenient de suposar una evolució fonètica inadmissible; Ant. Thomas proposà més envant l'origen *biansius, que seria resultat del llatí bis+ansa; E. Bourciez intentà explicar el mot per via d'una forma *bifasius, format de bifarius amb contaminació del gr. διφάσιος; aquestes dues etimologies també són poc probables perquè topen amb serioses dificultats fonètiques. Holthausen i Liljeholm han defensat l'ètim llatí *biaxius, ‘de dos eixos’. Brüch, en Neuph. Mit. xxii, 117 i xxiii, 93, proposa l'origen del gr. ἐπικάρσιος, ‘oblic’, que segons ell seria tornat *bigassiu en gal·lo-romànic, i de bigassiu vindrien el francès i provençal biais i el català biaix. Aquesta teoria és estada acceptada per Wartburg FEW, iii, 230, que la raona d'aquesta manera: «Aquest mot (epicarsios) es degué introduir, com tants d'altres elements grecs, per la via de Massilia. En gal·lo-romànic devia tornar *bigassiu, com es pot veure pel que diu Claussen en Rom. Forsch. xv, 838, 839, 870; *bigassiu devia tornar bigais, i aquesta forma devia perdre la -g- en llenguadocià, i esporàdicament en altres dialectes». Meyer-Lübke REW, 3.a ed., 1072, no accepta aquesta etimologia, que considera —encertadament— artificiosa, i es conforma amb un hipotètic *biasius, d'origen desconegut i d'existència més que dubtosa. Darrerament, Corominas DECast, iv, 723-724, ha proposat un origen occità: biaissar, que seria compost del llatí bĭs (de sentit pejoratiu) i anxiari, ‘inquietar-se, disgustar-se de quelcom’, i després ‘apartar-se, desviar-se’, que, del significat psíquic, hauria passat al sentit físic o material, i biaix seria doncs un derivat postverbal de biaissar.
