sostrada

 f. CONSTR. Conjunt de peces que formen el sostre o la coberta d'una casa, d'un edifici.

DCVB: De 'sostre', derivat postverbal del llatí vg. *substrāre, ‘estendre formant un llit’, verb format damunt substratum supí de substerno, ‘estendre fent un llit’.

restoll

1. m. AGR. Conjunt de les tiges de blat, ségol, ordi, etc., que romanen arrelades a la terra després de la sega.

2. m. AGR. Camp després de la sega, abans de fer-hi cap altra operació, que conserva, per tant, el restoll.

DCVB: del llatí vg. *restŭcŭlu, var. de *restŭpŭlu, i aquest derivat de stŭpŭla,mat. sign.

rabent

adj. Animat d'un moviment molt ràpid. L'aigua baixava atorrentada, rabent. El cotxe va passar rabent.

DCVB: del llatí vg. *rapĕnte, var. del clàssic rapiente, ‘arrancant’.

«No hi havia ningú, tret dels cotxes que circulaven, rabents per la carretera, B tingué un pensament temerari.» La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 210.

sojorn

1. m. Acció de sojornar, estar-se en un lloc durant un cert temps. Durant el seu sojorn a París.

2. m. Lloc on algú s'està o sojorna. El cel, sojorn dels benaventurats.

DCVB: derivat postverbal de sojornar, del llatí vg. *subdiŭrnare, ‘passar dies, habitar llargament’.

«Proposaren a B de traslladar-lo a Sanatori, un hospital antic, llunyà, per a sojorns llargs, proveït de serveis de rehabilitació.» La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 12.

coratge

1. m. Disposició del cor, de l'ànima. Ser ferm de coratge.

2. m. Fermesa de cor davant del perill, les dificultats, valor, resolució. Es va llançar al mar per salvar-lo, en una prova de coratge.

DCVB: del llatí vulgar *coratĭcu, derivat de cŏr, mat. sign. || 1 El mateix origen tenen el francés courage i l'italià coraggio.

bast

bast 1 -a

1. adj. Que no té finor, delicadesa, poliment.

2. ser (algú) més bast que un forrellat de porquera No tindre bones maneres, ser molt grosser.

bast 2 -a

adj. [ ant. ] Abastat, proveït.

bast 3

1. m. Albarda curta que porten les bèsties de càrrega.

2. animal de bast Animal de càrrega.

3 DCVB:  del llatí vulgar *bastum, ‘sella de càrrega’ (sobre l'origen del nom llatí, cfr. Wartburg FEW, i, 280).

pern

1. a. m. TECNOL. Peça metàl·lica, de forma cilíndrica, proveïda de cabota en un extrem, i de rosca a l'altre per a poder-hi collar una femella, utilitzat per a unir dos peces o parts de peça, o bé per a servir d'eix del moviment d'una peça o part de peça respecte a una altra.

b. m. MOTOR Tub disposat en el forat central d'un pistó d'un motor d'explosió a l'entorn del qual gira la biela pel seu cap superior.

2. m. [ fig. ] Eix, fonament. El pern del món.

DCVB: del llatí vg. *pĕrnu, format damunt pĕrna ‘cama’ per masculinitzacíó.

rossinyol

1. a. m. ZOOL. Au de l'orde dels passeriformes, de la família dels túrdids (Luscinia megarhynchos), amb les parts superiors de color bru rogenc i les inferiors més clares, fortament territorial i que s'alimenta de cucs, xicotets insectes i aranyes, apreciada pel cant del mascle.

b. rossinyol bastard ZOOL. Rossinyol bord.

c. rossinyol bord ZOOL. Au de l'orde dels passeriformes, de la família dels sílvids (Cettia cetti), pareguda al rossinyol, però més fosca en les parts superiors i més blanquinosa en les inferiors.

d. rossinyol del Japó ZOOL. Au de l'orde dels passeriformes, de la família dels timàlids (Liothrix lutea), de colors brillants i cant melodiós, i apreciada com a au de gàbia.

2. a. m. BOT. Bolet de la família de les cantarel·làcies (Cantharellus cibarius), en forma d'embut, de color groc de rovell d'ou i olor d'albercoc, molt apreciat com a comestible i que no es cuca.

b. rossinyol negre BOT. Trompeta.

3. m. ZOOL. Llavió.

4. m. OFICIS Ferro llarg i prim, doblegat en un extrem i en forma d'agarrador en l'altre, que servix per a fer córrer i obrir els pestells d'alguns panys senzills, quan no se'n té la clau.

DCVB: del llatí vg. *rusciniŏlu, var. de *lusciniŏlu, dim. de luscinĭa, mat. sign. ||1. El canvi de l- en r-, ja documentat en les glosses d'Épinal (segle VII), és un fenomen de dissimilació de líquides.

El canvi curiós és el del castellà que de rossinyol passa a ruiseñor, sembla que per similitud amb Ruiz i señor, però entraria bé a través del català o bé a través de l'occità rossinhol.

escapça

1. f. Tros que se separa d'un objecte, especialment d'un tap de suro, quan s'escapça.

2. f. SURO Base del tap o carrac.

3. quedar-se a l'escapça No obtindre res d'allò que es percaça, quedar amb les il·lusions frustrades.

4. quedar-se a l'escapça No entendre res del que es tracta d'aprendre o de saber.

DCVB: derivat d'escapçar, del llatí vulgar *ex-capĭtĭare, mat. sign.

oratge

1. a. m. Estat de l'atmosfera en un lloc i un moment determinats. Ja comença a fer mal oratge.

b. acompanyar l'oratge Fer el temps que algú desitja.

c. alçar-se l'oratge Aclarir-se, escampar.

d. girar-se l'oratge Canviar el temps.

2. a. m. Vent.

b. m. [ esp. ] Vent de terra.

DCVB: del llatí vg. *auratĭcu, ‘vent suau’ (derivat de aura).

En castellà 'orilla'.

bat

bat 1

1. m. Baterell.

2. a. obrir de bat a bat [ fig. ] Obrir el cor de bat a bat a algú.

b. obrir de bat a bat Obrir ben bé els batents d'una porta, d'una finestra, etc.

DCVB: postverbal de batre, del llatí vulgar battĕre (clàssic battuĕre), mat. sign.

bat 2

m. ESPORT En el beisbol, pal utilitzat pel batedor per a colpejar les pilotes que tira el llançador.

asclar

1. v. tr. Trencar fent ascles. Estos mobles, ascleu-los, i almenys serviran per a fer foc.

2. v. pron. Es va asclar la cama.

DCVB: format damunt ascla.

«L’amor que·us hay en totes les parts m’ascla,

quar non amech pus coralment nuls hòmens;

tan fort amor com sesta que·l cor m’obre

no fonch jamays en nul cors d’om ne arma.»

Jordi de Sant Jordi

ascla

1. f. Estella gran.

2. cagar ascles (o ascletes ) Estar algú molt irritat.

3. estar (algú) com una ascla Estar molt prim.

DCVB: del llatí vg. *ascla, originàriament *astŭla, var. de astĕlla (per canvi de sufix diminutiu), mat. sign.

illada

f. ANAT. Regió compresa entre les costelles falses i els ossos de la pelvis, a cada costat del cos. Van clavar els esperons en les illades de l'animal perquè augmentara la velocitat.

DCVB: del llatí vulgar *iliāta, mat. sign., derivat de ilĭa, mat. sign.

arboradura

f. MAR. Conjunt d'arbres, vergues i antenes d'una nau.

DCVB: formada a partir d'arborar que ve del llatí vulgar *arbŏrāre.

«El prodigiós fiord o port de Maó devia ser molt més bonic que avui, a l'època de la presència dels grans vaixells de vela, altes arboradures elegants i esveltes.» Les illes, 'L'illa de Menorca', Josep Pla.

llúpia

1. f. BOT. Excrescència llenyosa d'origen cecidial o tumoral en el tronc o en les branques d'un arbre.

2. f. PAT. Quist subcutani format a costa d'una glàndula sebàcia que conté secrecions greixoses i cèl·lules epidèrmiques.

Del llat. vulg. lupea.

«Aquell guàrdia tenia una llúpia al front, grossa, com un ou de perdiu.» Quan anàvem a l'estraperlo, Víctor Labrado.

pujol

m. Elevació xicoteta del terreny, més o menys escarpat, que forma una cima que sobreïx del terreny circumdant.

DCVB: del llatí vg. *pŏdiŏlu, mat. sign. || dim. de pŏdĭum, ‘muntanya’.

enfitar

v. tr. PAT. Indigestar, empatxar.

DCVB: del llatí vulgar *infīctare, ‘aficar, omplir’.

esvair

1. a. v. tr. MIL. Desfer, posar en confusió, (l'enemic).

b. v. tr. MIL. Envair (un país, una ciutat, etc.), saquejant-los, devastant-los.

2. a. v. tr. [ p. ext. ] Dissipar, extingir.

b. v. pron. [ p. ext. ] És un perfum molt fort i li costa d'esvair-se.

3. a. v. tr. [ fig. ] Esvair un dubte, una sospita.

b. v. pron. [ fig. ] Esvair-se una amenaça.

4. v. pron. Defallir, especialment per efecte de no haver pres aliment d'estona.

DCVB: d'un verb llatí vulgar *ex-vadere, que ha substituït per canvi de prefix dos verbs del llatí clàssic: invadere i evadere. Invadere ‘invadir, entrar forcívolment’ ha donat origen a les accepcions || || 1, 2, 3. Probablement l'accepció || 4 prové del mateix invadere. En canvi, les accepcions || || 5, 6 i 7 semblen procedir de evadere ‘fugir, anar-se'n’. Spitzer Kat. Etym. 24 suposava que esvairamb el sentit de ‘desmaiar-se’ havia d'incloure's com el fr. ébahir entre les derivacions de la interjecció ba (cf. Meyer-Lübke REW 851); però creim més encertada l'opinió de García de Diego Contr. 218: «Todas las formas que Meyer-Lübke refiere a la interjección ba, el ant. fr. esbahir, embahir, el cast. emnair,etc., las reduzco a evadere. El sentido fundamental para estos significados secundarios sería el de ‘salido, desconcertado, desvariado, fuera de sí’. El catalán conoce esbahit, ‘asombrado, pasmado, desconcertado, desvanecido, atontado’;esbahir, desvanecer, atontar'; esvahir-se ‘desvanecerse’.»

llinatge

1. a. m. GENEAL. Conjunt de tots els descendents (hòmens i dones) per línia masculina -excepte en el cas d'una pubilla- d'una estirp comuna.

b. m. Estirp 2.

c. llinatge humà Gènere humà.

2. m. Classe.

3. m. Cognom, estirp.

DCVB: del llatí vulgar *līneatĭcu, mat. sign. || 1, derivat de linea.