lliça

1. a. f. Camp clos on es feien les justes i els tornejos.

b. f. [ fig. ] Lluita pública amb escrits, discursos, etc. Els partits polítics, en arribar les eleccions, entren en una lliça sense treva.

c. en bona lliça loc. adv. Lleialment.

2. f. Baluard, Edifici de defensa que hi havia davant de les masies, parets altes que servien de defensa a les masies.

DCVB: incerta. Ens inclinam a acceptar la llatina līcĭa, ‘fils’, ‘cordells’, ‘trama’, proposada ja per Du Cange, però que no fou admesa per Diez. En el REW de Meyer-Lübke, no 5084, es proposa un ètim germànic *listja ‘camp clos’ derivat del germ.lista ‘llista’; però no sembla que aquest origen sigui més probable, ni tant com el llatí que hem indicat.

TLF: En francés lice, documentada ja en el segle XII amb el sentit de tanca, en el segle XIII com a camp clos per a a les justes. En el segle XVI està documentada l'expressió entrer en lice amb el sentit de combatre.

còccix

m. ANAT. Os curt, imparell, central i simètric, que constituïx l'acabament de la columna vertebral.

TLF. Del grec κόκκυξ 'cucut', segurament per analogia amb el bec d'esta au.

algonquí

1. a. m. i f. HIST./ETNOL. Individu d'un grup de tribus que habitaren l'est de la ciutat d'Ottawa, al Canadà.

b. adj. HIST./ETNOL. Relatiu o pertanyent als algonquins.

2. a. m. LING. Família de llengües en perill d'extinció que constituïx un dels grups més importants de les llengües ameríndies nord-americanes.

b. m. LING. Llengua d'esta família.

c. adj. Relatiu o pertanyent a esta llengua.

TLF: Formada a partir del topònim algumakin (lloc on es pesca amb arpó), formada sobre algum, llança o arpó.

caribú

m. ZOOL. Mamífer artiodàctil del suborde dels remugants, de la família dels cèrvids (Rangifer caribu), semblant al ren, però més robust i amb les banyes molt desenrotllades.

TLF: L'orige de la paraula l'hem de buscar en la llengua algonquina de les tribus canadenques del nord que prové dels micmacs kalibú, xalibú. La paraula francesa és caribou, a través de la qual arriba a la resta de llengües.

glossolàlia

1. a. f. BÍBLIA/REL. Carisma en virtut del qual els apòstols parlaren les llengües estrangeres el dia del Pentecostés.

b. f. BÍBLIA/REL. Carisma en virtut del qual s'entenen els sons inintel·ligibles dels que són posseïts per l'Esperit.

2. f. PAT./PSIC. Llenguatge en idiomes desconeguts o inventats, que es presenta en els estats hipnòtics i psicopàtics, en els èxtasis i en els estats mediúmics.

També s'usa per a referir-se a l'habilitat natural de determinades persones per a aprendre o parlar idiomes, do de llengües.

TLF: L'origen de la paraula l'hem de buscar en el grec glossa (γλώσσα) que significa 'llengua', més l'element -lalia també pres del grec (λαλια) que significa discurs o xarrada. 

agà

m. HIST. Entre els turcs, persona que exercia un comandament.

Del turc otomà 'aga', significa 'senyor', 'cap' i en l'orige 'vell'. Modernament va passar a designar els oficials subalterns dels capitans turcs otomans. (TLF).