alça

1. a. f. ECON. Augment del preu d'alguna cosa (monedes, mercaderies, lloguers, etc.).

b. estar en alça Augmentar el preu, el valor, la intensitat, la força, etc., d'una cosa. L'euro està en alça. c. a l'alça Per damunt del preu, valor, intensitat, d'una cosa. Ho estan venent per damunt de 100 o a l'alça.

2. a. f. Objecte que s'utilitza per a alçar una cosa o per a fer-la més alta.

b. f. CALÇ. Tros de sola que els sabaters posen en la forma perquè el calçat isca més alt.

c. f. GRÀF. Tros de paper que es posa sobre el timpà de la premsa tipogràfica en els llocs on es vol reforçar la pressió.

3. a. f. ARM. Regle graduat que es col·loca generalment en la part posterior del canó de les armes de foc per a precisar la punteria.

b. alça telescòpica ARM. Telescopi d'una arma que precisa la punteria a més llarga distància que els aparells normals.

DCVB: derivat d'alçar, del llatí *altiare ‘fer més alt’, ‘posar amunt’. (Cfr. REW 385).

cuixé

adj. i m. GRÀF. Paper cuixé, paper que s'usa per a impressions de gravats o fotogravats, proveït d'una capa estucada i vernissada.

Del francés couché.

roleu

1. m. Cilindre, corró.

2. m. [ esp. ] GRÀF. Cilindre o corró amb el qual s'escampa la tinta damunt la forma, el motle, etc., en les impremtes, en les litografies, etc., o que, formant part d'una premsa, entinten, o hi escampen aigua directament o a través d'altres roleus, la forma, la planxa.

DCVB: pres del fr. rouleau, mat. sign.

xerogràfic xerogràfica

1. adj. FOTOGR./GRÀF. Relatiu o pertanyent a la xerografia.

2. adj. FOTOGR./GRÀF. Obtingut per xerografia.

corondell

1. m. GRÀF./CODIC. Columna.

2. m. GRÀF. Filet simple o doble amb què són separades les columnes d'una pàgina, o simplement l'espai en blanc que s'hi deixa.

3. m. PAPER. Cada una de les línies espaiades i transparents que, perpendicularment, de dalt a baix, hi ha en els fulls de paper verjurat.

DCVB: del llatí colŭmnĕllu, dim. de columna.

crida

1. a. f. Acció de cridar algú. Acudir a la primera crida.

b. f. [ fig. ] Crida a la solidaritat.

2. a. f. HIST./DRET Manifestació en veu alta, per part d'un nunci, un cridador o un altre oficial públic, sovint precedida de toc de trompeta, de comunicacions o noves d'interés general per als habitants d'una població o territori.

b. f. HIST./DRET Document emanat d'una autoritat municipal o reial que conté el text destinat a ser proclamat en veu alta.

c. f. (o m. ) HIST./DRET Persona que té per ofici o encàrrec de fer les crides en veu alta.

3. f. GRÀF. Senyal que es posa en un escrit, un llibre, etc., per a remetre el lector a una nota o a un advertiment posats al peu de la plana o en una altra banda.

DCVB: postbverbal de cridar, del llatí vg. *crītāre, mat. sign. I, II, IV. La base llatina *critare és segura per l'existència de les formes romàniques it. gridare, esp. gritar, fr. crier, cat. cridar, etc. L'origen de la forma llatina no és segur. Ha estat bastant admès l'origen quiritare,‘convocar els ciutadans’(quirites), però no sembla gaire concloent, i potser cal atribuir l'origen de *critare al germànic *kritan, com proposa Grammont (RLR, xliv, 138).