1. a. v. tr. MIL. Desfer, posar en confusió, (l'enemic).
b. v. tr. MIL. Envair (un país, una ciutat, etc.), saquejant-los, devastant-los.
2. a. v. tr. [ p. ext. ] Dissipar, extingir.
b. v. pron. [ p. ext. ] És un perfum molt fort i li costa d'esvair-se.
3. a. v. tr. [ fig. ] Esvair un dubte, una sospita.
b. v. pron. [ fig. ] Esvair-se una amenaça.
4. v. pron. Defallir, especialment per efecte de no haver pres aliment d'estona.
DCVB: d'un verb llatí vulgar *ex-vadere, que ha substituït per canvi de prefix dos verbs del llatí clàssic: invadere i evadere. Invadere ‘invadir, entrar forcívolment’ ha donat origen a les accepcions || || 1, 2, 3. Probablement l'accepció || 4 prové del mateix invadere. En canvi, les accepcions || || 5, 6 i 7 semblen procedir de evadere ‘fugir, anar-se'n’. Spitzer Kat. Etym. 24 suposava que esvairamb el sentit de ‘desmaiar-se’ havia d'incloure's com el fr. ébahir entre les derivacions de la interjecció ba (cf. Meyer-Lübke REW 851); però creim més encertada l'opinió de García de Diego Contr. 218: «Todas las formas que Meyer-Lübke refiere a la interjección ba, el ant. fr. esbahir, embahir, el cast. emnair,etc., las reduzco a evadere. El sentido fundamental para estos significados secundarios sería el de ‘salido, desconcertado, desvariado, fuera de sí’. El catalán conoce esbahit, ‘asombrado, pasmado, desconcertado, desvanecido, atontado’;esbahir, desvanecer, atontar'; esvahir-se ‘desvanecerse’.»
