dissabte, 23 de març de 2019

avesar

1. v. tr. Acostumar, habituar. L'avesaren a l'estudi des de ben menut.
2. v. pron. Acostumar-se, habituar-se. Avesar-se al canvi de temperatura.

DCVB: del llatí *advĭtĭāre, mat. sign.

«Prompte s'avesà a l'ús de la cadira; malgrat que la força dels seus braços era mínima, els companys d'habitació el perderen de vista excepte a l'hora de menjar o dormir.» La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 13-14.

divendres, 22 de març de 2019

xacra

f. Alifac, mal físic que s'adquirix amb el temps o que es patix a conseqüència d'una malaltia. Està ple de xacres.

DCVB: de l'àrab xakāʿ, ‘queixa’, ‘mal físic’, ‘malaltia’. La forma xacra sembla ser un arabisme directe en català; les formes atxaca atxac, en canvi, són adaptacions del castellà achaque. La secundària de la forma xacra és, segons Spitzer (AIL Cuyo, ii, 17), indici de castellanisme; segons Corominas DECast, i,33, tal vegada podria explicar-se com a efecte de l'analogia de lacra.

«Els pacients eren quasi exclusivament avis amb xacres de molt mal pronòstic, si no incurables.» La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 13.

dijous, 21 de març de 2019

sojorn

1. m. Acció de sojornar, estar-se en un lloc durant un cert temps. Durant el seu sojorn a París.
2. m. Lloc on algú s'està o sojorna. El cel, sojorn dels benaventurats.

DCVB: derivat postverbal de sojornardel llatí vg. *subdiŭrnare, ‘passar dies, habitar llargament’.

«Proposaren a B de traslladar-lo a Sanatori, un hospital antic, llunyà, per a sojorns llargs, proveït de serveis de rehabilitació.» La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 12.

dimecres, 20 de març de 2019

menja

f. Menjar, especialment exquisit.

DCVB: derivat postverbal de menjar, del llatí manducare, mat. sign. I, || 1, o més aviat d'una forma de llatí vulgar *mandicare (cf. Fouché Morph. 82).

«...però aquella cullerada la recorda com la menja més saborosa de la seua vida.» La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 11.

dimarts, 19 de març de 2019

trepitjar

1. v. tr. Xafar.
2. v. tr. [ esp. ] ENOL. Esclafar (el raïm), per a fer-ne eixir el most, posant-hi els peus damunt i movent-los reiteradament. Trepitjar raïm.

DCVB: etimologia incerta. L'etimologia llatina tripudiare, proposada per G. de Diego Dicc., és improbable per raons fonètiques. Relacionar trepitjar amb el català pitjar té l'inconvenient de no explicar fàcilment la síl·laba inicial tre-, encara que no sigui impossible admetre una afèresi entrepitjar(en)trepitjartrepitjar, com suposa Malkiel Stud. 129. Malgrat que no podem admetre l'afirmació de Corominas DECast, iv, 548, quan diu que trepitjar «es esencialmente ajeno al catalán medieval y hoy todavía a la Cataluña occidental y a Menorca», creiem acceptable (encara que no segura) l'etimologia que ell proposa, segons la qual trepitjar seria un mossarabisme valencià i baleàric derivat de trapig, ‘molí d'oli’. Sembla difícil, però, separar trepitjar del seu sinònim trepejar, com fa Corominas, que atribueix a trepejar relació amb trepar (art. 3). Aquesta relació sembla clara; el que no sembla tan clar és la falta de relació de trepejar amb trepitjar.

«Quinze dies després del retorn a casa trepitjà de nou el carrer, i començà a trobar-se veïns.» La cinquena planta, Manuel Baixauli, Proa, p. 8.

dilluns, 18 de març de 2019

inèpcia

f. Qualitat d'inepte, que no té aptitud per a alguna cosa determinada o per a res.

DCVB: pres del llatí ineptia, mat. sign.


«Els dolors, les picors, els ofecs, la calor asfixiant, la massa sovint inèpcia d'infermers, auxiliars o zeladors, m'impedeixen pensar en res aliè a la supervivència.» La cinquena planta, Manuel Baixauli. Proa, p. 29.

diumenge, 17 de març de 2019

esquinç

1. m. Esgarro.
2. m. MED. Torçada o distensió violenta d'una articulació sense luxació, amb possible ruptura d'algun lligament o de fibres musculars periarticulars.

DCVB: derivat postverbal d'esquinçardel llatí *exquintiare, ‘dividir en cinc parts’ (cf. Meyer-Lübke REW 3063).

«Hi hagué veïns que, en veure'l amb la crossa, li preguntaren si havia patit un esquinçLa cinquena planta, Manuel Baixauli. Proa, p. 9.