sacsar

1. v. tr. Agitar bruscament (una cosa) movent-la alternativament en dos direccions oposades. La bossa pareix buida, però si la sacses potser encara caurà alguna cosa.

2. v. tr. [ p. ext. ] Moure (algú) violentament d'un costat a l'altre. El sacsava agarrant-lo per la camisa.

3. v. tr. [ fig. ] La crisi sacsa el govern.

DCVB: onomatopeia del moviment brusc d'una cosa que es fa anar i venir repetidament.

quisso o quissó quissona

quisso 1

interj. Expressió per a cridar un gos.

quissó -ona

m. i f. Cadell de gos.

quisso 2 -ssa

m. Gos menut.

DCVB: onomatopeia del soroll ks ks amb què se sol cridar un gos o incitar-lo perquè envesti.

bibelot

m. Xicotet objecte decoratiu, sovint curiós o estrany.

Del francés bibelot. Probablement de l'onomatopeia bib- que designa objectes menus i el sufix -elot.

«Només que ara les parets eren buides, i els quadres, els bibelots, els gerros, les cortines, tot, havia desaparegut.» Isabel-Clara Simó, El Mas del Diable.

xerricar

1. a. v. intr. Fer un soroll estrident, com el que fan les rodes d'un carro quan no estan greixades.

b. v. intr. Cruixir, carrisquejar.

2. v. intr. Beure a gallet fent xerrics.

DCVB: onomatopeia.

«La porta xerricava, però ell sabia exactament com fer l’estrebada final per no despertar Dick.» Isabel-Clara Simó, El Mas del Diable.

aclaparar

1. a. v. tr. Doblegar (una persona o un animal) per la pressió d'un pes molt gran o d'una càrrega excessiva. La sobrecàrrega aclapararà la cavalleria.

b. v. tr. [ p. ext. ] Tirar a terra, fer caure. Van aclaparar les tanques. Aclaparar un arbre.

2. a. v. tr. [ fig. ] Fer perdre l'ànim (a algú), descoratjar-lo. Les desgràcies l'aclaparen. Hui estic aclaparat i no me n'isc bé de les situacions.

b. v. tr. [ esp. ] Fer perdre les forces físiques (a algú), debilitar-lo. La infecció el va aclaparar.

DCVB: de la mateixa arrel de aclapar, és a dir, format damunt una rel klapp-, onomatopeia, a la qual segurament pertany l'ant. alt-al. klappōn ‘esclafir, pegar amb estrèpit’, d'on són formades moltes derivacions romàniques (cfr. REW 4706a, Körting LRW 5282). En el Migdia de França trobam aclapar ‘cobrir de pedres, enterrar’, ‘amagar’, ‘ajupir’ (cfr. Mistral Tres. i, 23; Gilliéron Atlas, cc. 467, 1810); la forma llatinitzada acclapare, en lo segle XIII (ap. Du Cange, Gloss. Niort, i, 47).

xauxineig

m. Soroll que fa una vianda quan es cou o es frig a foc baix.

De xauxinar, onomatopeia.

grinyol

1. m. Crit de dolor, impaciència, etc., del gos i altres animals.

2. m. Soroll estrident causat pel fregadís extern o intern d'alguna cosa.

DCVB: de grinyolar que ve de ganyolar, amb el radical modificat tal vegada per influència de cridar o per intensificar l'efecte onomatopeic del vocable.

galindaina

1. f. Adorn de poc de valor.

2. f. [usat generalment en plural] Fotesa, raó fútil. Vinga, va: no estic per a galindaines!

DCVB: sembla formació onomatopeica a base del so galindang, propi dels penjarolls metàl·lics usats com a ornament en braceroles, arracades, etc. La terminació -aina és freqüent (cf. el cast. azotaina i el català becaina, xamfaina, etc., citats per Spitzer Kat. Etym. 8).

«Fent-se eco del clam expressat reiteradament per molts professors de les dificultats amb què es topaven a l’hora d’intentar ensenyar als seus alumnes totes estes galindaines ortogràfiques, i molt sovint amb resultats infructuosos, l’Institut d’Estudis Catalans s’ha replantejat l’ortografia d’estes paraules en la nova Ortografia.» L’arítmia dels ornitorincs, Josep Lacreu.

guirigall

m. Confusió de molts que parlen, criden, etc., alhora.

DCVB: onomatopeia

gurigall (Levante)

dringar

1. v. intr. Sonar, un objecte de metall o vidre, en rebre un xoc.

2. fer dringar (una moneda) Rebotre-la amb força a terra, contra un marbre, etc., per a conéixer si és bona.

DCVB: onomatopeia.

També té un ús figurat que he trobat en Fuster quan diu que una frase dringa amb una certa elegància romàntica.