1. a. f. Acció de cridar algú. Acudir a la primera crida.
b. f. [ fig. ] Crida a la solidaritat.
2. a. f. HIST./DRET Manifestació en veu alta, per part d'un nunci, un cridador o un altre oficial públic, sovint precedida de toc de trompeta, de comunicacions o noves d'interés general per als habitants d'una població o territori.
b. f. HIST./DRET Document emanat d'una autoritat municipal o reial que conté el text destinat a ser proclamat en veu alta.
c. f. (o m. ) HIST./DRET Persona que té per ofici o encàrrec de fer les crides en veu alta.
3. f. GRÀF. Senyal que es posa en un escrit, un llibre, etc., per a remetre el lector a una nota o a un advertiment posats al peu de la plana o en una altra banda.
DCVB: postbverbal de cridar, del llatí vg. *crītāre, mat. sign. I, II, IV. La base llatina *critare és segura per l'existència de les formes romàniques it. gridare, esp. gritar, fr. crier, cat. cridar, etc. L'origen de la forma llatina no és segur. Ha estat bastant admès l'origen quiritare,‘convocar els ciutadans’(quirites), però no sembla gaire concloent, i potser cal atribuir l'origen de *critare al germànic *kritan, com proposa Grammont (RLR, xliv, 138).
