f.
Pompa,
ostentació, esponera.
Quina ufanor, esta planta!
DCVB: incerta, però probablement relacionada amb el gòtic ufjô, ‘abundància, excés’. Sembla segur que l'adjectiu ufà no és el primitiu del substantiu ufana, sinó que aquest ha donat origen a ufà. (Vegeu l'estudi que d'aquesta etimologia fa Corominas DECast, iv, 642-645).
«que, amb ullera llarga, es distingia prou bé, entre la ufanor del
verd esclatant que l’envoltava» Isabel-Clara Simó, El Mas del Diable.
