1. a. v. tr. Fer tornar tou o més tou. Estovar un matalaf. La pluja estova la terra.
b. v. pron. Tornar-se tou o més tou. La cera s'estova amb la calor.
c. v. pron. Covar-se. La sopa s'ha estovat massa.
2. a. v. tr. [ fig. ] Entendrir, despertar (en algú) els sentiments de compassió, tendresa, indulgència. Té una gràcia especial per a estovar els pares.
b. v. pron. [ fig. ] Tornar-se menys rigorós, sever, rígid. Pareixia que no havia de cedir mai als precs de ningú, però ja comença a estovar-se.
3. v. tr. [ pop. ] Pegar una palissa. Si no et portes bé, t'estovaran.
4. v. tr. OFICIS Posar aigua calenta dins (d'una bóta) perquè s'unfle i evite els traspuaments del líquid que s'hi ha de guardar.
5. v. pron. [ fig. ] Envanir-se, unflar-se de satisfacció.
6. estovar-se la tos Tornar-se, la tos, menys forta i dolorosa pel fet d'haver entrat en període de curació l'afecció respiratòria que la provocà.
DCVB: derivat de 'tou', que ve del llatí tōfu, ‘buit’. En l'accepció de ‘rusc’ podria ser que vingués del llatí tŭbu, ‘canó’ (cf. Hubschmid en Misc. G. D. Serra, 225-241); el que no és possible és que vingui d'ataüt, con afirma amb tota serietat Griera (BDC, xviii,163).
