adj. Que té gosadia o atreviment, audaç.
DCVB: Format sobre gosar, del llatí vulgar ausare, derivat de ausus, mat. sign. || 1. La forma etimològica és ausar; la forma gausar, antiga, i la moderna gosar, presenten el so g-, que els etimologistes han tractat d'explicar de manera diferent: Rohlfs Gasc. 111 a, suposa que el llatí ausare dins el domini dels visigots s'ha creuat amb el radical germànic del verb corresponent (alemany wagen) i n'ha resultat un tipus híbrid *wausare, a la w- del qual és deguda la g- del català i provençal; segons Coromines, en canvi (Vox Rom. ii, 161), aquesta g- prové d'un evitament d'hiat en el grup freqüentíssim no aus, ‘no goso’, que hauria donat per resultat no gaus i la subsegüent modificació del radical aus- en gaus-.
DCVB: Format sobre gosar, del llatí vulgar ausare, derivat de ausus, mat. sign. || 1. La forma etimològica és ausar; la forma gausar, antiga, i la moderna gosar, presenten el so g-, que els etimologistes han tractat d'explicar de manera diferent: Rohlfs Gasc. 111 a, suposa que el llatí ausare dins el domini dels visigots s'ha creuat amb el radical germànic del verb corresponent (alemany wagen) i n'ha resultat un tipus híbrid *wausare, a la w- del qual és deguda la g- del català i provençal; segons Coromines, en canvi (Vox Rom. ii, 161), aquesta g- prové d'un evitament d'hiat en el grup freqüentíssim no aus, ‘no goso’, que hauria donat per resultat no gaus i la subsegüent modificació del radical aus- en gaus-.
