1. a. adv. Des de la base, des del naixement. Segar ran. Tallar els cabells ran.
DCVB: incerta, malgrat que ha estat molt estudiada. S'ha acceptat per molts d'autors un origen germànic *rands o *randa, ‘vorera de l'escut’ i ‘vora’ en general, però darrerament sembla esser més acceptable l'ètim gàl·lic randa ‘frontera, límit’ (cf. Corominas DECast, iii, 993-994). García de Diego Dicc. 5389 proposa dues etimologies llatines: radente i adhaerente, cap de les quals sembla aplicable a les formes catalanes ran i arran.
«... se'n van entrar dins un safareig gran, que tenia poca aigua, li arribava rant al genoll.» Quan anàvem a l'estraperlo, Víctor Labrado.
1. a. adv. Des de la base, des del naixement. Segar ran. Tallar els cabells ran.
b. adv. De molt prop. Anar seguint la línia del dibuix de ben ran.
2. a. ran de loc. prep. Quasi tocant, fregant, quasi al mateix nivell de. Volava rant de l'aigua. Han tallat els arbres ran de terra.
b. ran de loc. prep. Com a conseqüència de. La inundació es va produir ran de les fortes pluges.
DCVB: incerta, malgrat que ha estat molt estudiada. S'ha acceptat per molts d'autors un origen germànic *rands o *randa, ‘vorera de l'escut’ i ‘vora’ en general, però darrerament sembla esser més acceptable l'ètim gàl·lic randa ‘frontera, límit’ (cf. Corominas DECast, iii, 993-994). García de Diego Dicc. 5389 proposa dues etimologies llatines: radente i adhaerente, cap de les quals sembla aplicable a les formes catalanes ran i arran.
«... se'n van entrar dins un safareig gran, que tenia poca aigua, li arribava rant al genoll.» Quan anàvem a l'estraperlo, Víctor Labrado.
