1. a. f. Claror que deixa passar un cos translúcid.
b. de besllum loc. adv. A contraclaror.
2. f. [ fig. ] Coneixement imperfecte, dubtós, d'alguna cosa.
DCVB: probablement de *bĭs lūmen, ‘llum doble’ (Meyer-Lübke Gramm. ii,540).
¿D’on
ve el teu èxtasi, d’on ve
aqueix
besllum de paraules deslligades
d’allò
que es defineix com a raó concreta?
I
dius:
tinc
ganes d’ensenyar a resar els pollets,
o:
voldria menjar-me un bon tros de lluna.
I,
de sobte,
sembla
que un arcàngel fueteja en l’aire
i
s’encenen insectes entre el solell.
Jo
em pregunte si ets una pietat abandonada
o
un missatge enigmàtic de protesta,
o
la trista despulla d’un vincle que consum
el
seu ressò de carn i obaga forma.
“Elegia a una donzella boja”. Joan Valls i Jordà (‘Tast d’eternitat’)
