1. a. v. tr. Fer moure (una cosa, especialment una part del cos,) desplaçant-la lleugerament. D'ençà de l'accident que no pot bellugar les cames.
b. v. pron. Moure's desplaçant-se lleugerament. Deu fer vent, perquè les fulles es belluguen.
c. v. pron. No estar quiet. La xicalla sempre es belluga.
d. belluga't! Mou-te, vés de pressa.
2. v. pron. [ fig. ] Fer passos, diligències, etc., per a aconseguir alguna cosa. Tinc faena perquè m'he bellugat molt.
3. a. v. intr. Fer moviments que desplacen lleugerament, no estar privat de moviment. Aquell peix és molt fresc: encara belluga.
b. v. intr. Ser capaç de moure's pel fet de no estar ben fixat. Té una dent que li belluga.
4. fer bellugar Fer que algú o alguna cosa es bellugue.
DCVB: del llatí *bullĭcare, derivat de bullire ‘bullir’, que té representants en tot el territori gal·lo-romànic (cfr. el prov. ant. bolegar, prov. mod. bulega, fr. bouger, etc.). La forma catalana presenta un cas de metàtesi: *bullegar <bellugar. Aquesta metàtesi és molt antiga, car la trobam ja en la forma baluga dins una cançó escrita en el Rosselló la primeria del segle XV: «De la balla se ixs tentost | per quel servel li baluga» (RLR, xxxii, 351).
