1. m. Recipient fet de terrissa, de metall, de fusta, etc., destinat a contindre líquids, grans, etc., o a servir com a recipient de cuina. La pica està plena d'atuells bruts.
2. m. pl. Utensilis, ferramentes.
DCVB: incerta. Segons Marx Term. Kork. 26, del llatí *ad-tabulĕllum, literalment ‘al taulell’; però aquest mot llatí hipotètic és de formació inverosímil, i fonèticament no s'explicaria la pèrdua de -l- per donar atuell. Spitzer (ZRPh, xl,215) relacionava atuell amb atifell en quant al sufix, però no en quant al radical, que quedava sense explicar: el llatí tudicŭla ‘biga de tafona’, ‘cullera grossa’, no és un ètim acceptable. Fonèticament seria possible un ètim llatí *tudĕllu (dim. de tudes ‘martell’), però l'evolució semàntica no seria clara. El mateix Spitzer (AIL Cuyo, iii, 2) proposà per atuell l'ètim llatí *aptuarium ‘eina’, amb canvi de sufix produït per influència analògica per aparell. J. M. Solà i Solé (Est. Rom. ii, 1949-50, p. 108) dóna com a segur que atuell ve de l'àrab tawīl, ‘mitjà’, ‘procediment’; però aquest origen és poc probable si consideram que l'àrea de difusió del mot atuell es troba principalment en el nord del territori lingüístic català. Corominas DECast, i, 328 indica la possibilitat que atuell sigui resultat d'un creuament del cast. atuendo amb el cat. atifell (que és d'origen aràbic).
