1. m. Un seguidor lleial; especialment: un subordinat que executa ordres sense qüestionar o sense escrúpols.
2. m. MIT. Nom dels individus d'una raça que en els temps homèrics habitava una ciutat de Tessàlia i que es consideraven producte de la conversió de formigues en homes per obra de Júpiter i a instàncies d'Eacus.
El DNV remet a pigmeu.
En francés utilitzen la paraula mirmidon per a referir-se a una persona menuda, insignificant i sense valor, fins i tot pretensiosa i ridícula, i que sembla superior.
DCVB: pres del llatí Myrmidones (<gr. Mυρμιδóνες).
«Menja bonico, | caga poquico, | sart, mirmidó» Spill, 2787.
«si Tròyol infestava los seus mirmidons, batallava com cavaller prous, valent», Curial e Güelfa.
2. m. MIT. Nom dels individus d'una raça que en els temps homèrics habitava una ciutat de Tessàlia i que es consideraven producte de la conversió de formigues en homes per obra de Júpiter i a instàncies d'Eacus.
El DNV remet a pigmeu.
En francés utilitzen la paraula mirmidon per a referir-se a una persona menuda, insignificant i sense valor, fins i tot pretensiosa i ridícula, i que sembla superior.
DCVB: pres del llatí Myrmidones (<gr. Mυρμιδóνες).
«Menja bonico, | caga poquico, | sart, mirmidó» Spill, 2787.
«si Tròyol infestava los seus mirmidons, batallava com cavaller prous, valent», Curial e Güelfa.
