1. f. [ant.] Avaluació.
2.
f. Valor, allò que val una persona
o cosa, conjunt de qualitats que fan que valga. Tindre consciència de la pròpia vàlua.
DCVB: probablement del llatí valĭta, forma femenina de valĭtum, supí de valēre,‘valer’ (cfr. pèrdua, que ve probablement de perdĭta, com el cast. pérdida). La terminació àtona -ua del català és anàloga a la terminació -oa del provençal en mots com perdoa, rendoa, vendoa, l'origen de la qual havia estat estudiat per A. Thomas (Rom., xxv, 391) i per Meyer-Lübke Kat. 92 sense arribar a sospitar que pogués procedir de la terminació llatina -ĭta. En el que es refereix concretament a vàlua, podria pensar-se (com feia Spitzer Lexik. 41) en una formació postverbal damunt avaluar (=fr. évaluer), però l'antiguitat del mot vàlua, anterior a avaluar, fa més creïble que pertanyi a la sèrie de noms d'acció com pèrdua i altres de similars.
