1. adj. Que té el llavi inferior més prominent que el superior.
2. adj. [ p. ext. ] Dit també de la persona que té eixit l'os inferior de la barba.
DCVB: del llatí bĭfĭdu, ‘dividit en dos’ (cfr. Corominas DECast, i, 438).
El mateix origen llatí dóna 'bifi' amb el significats que hem vist i la forma 'bífid' que manté el significat original del llatí, que es manté ben viva en llengua bífida, que a més de fer referència a la d'animals com la de les serps que la tenen partida, s'usa per a les persones que tenen una llengua com una destral, per fer servir una altra expressió referint-se a aquells que sempre estan malparlant. En castellà ens trobem amb 'befo', 'belfo' i 'bífido' probablement les tres del mateix origen, però les dos primeres han modificat el significat cap al llavi inferior més prominent, com els dels cavalls i com a sinònim de llavi com a substantius, com a adjectius s'usen igual com el nostre 'bifi' o 'bífia'.
