ardit 1 -ida
1. adj. Valent, agosarat, atrevit. Han de ser ben ardits els que gosen oposar-se a tan poderós senyor.
2. adj. HERÀLD. Es diu del gall que alça una pota.
DCVB: del part. pass. de ardir < germ. hardjan, ‘enfortir el coratge’ (REW 4042).
ardit 2
1. m. Artifici utilitzat per a aconseguir alguna cosa, especialment per a enganyar l'enemic. Ha guanyat d'una manera neta, sense fer ús de cap ardit.
2. m. [ ant. ] Avís, notícia. Hem tingut ardit que el rei ha abandonat la cort.
DCVB: de ardit (art. 1), substantivat. El significat || 3 s'explica per la locució dir l'ardit o fer saber l'ardit = ‘revelar els plans guerrers de l'enemic’; fàcilment dir l'ardit prengué el sentit de dir la notícia.
ardit 3
1. m. NUMISM. Antiga moneda de coure anglesa.
2. m. NUMISM. Moneda de billó dels segles XVI al XVIII.
DCVB: desconeguda En el baix llatí dels segles XV i XVI surt arditus i ardicuscom a nom d'una moneda francesa. Alguns atribuïen l'origen d'aqueix nom al sobrenom Hardi de N'Enric III de França, suposant que aquest rei hauria introduïda per primera vegada aquella moneda; però no sembla probable aquesta identificació de noms, car el mot arditus no es troba abans de l'any 1409, mentre que N'Enric le Hardi visqué en el segle XIII (cfr. Wartburg FEW, i Corominas DECast, i, 256).
Vull ésser quiet i sé que és impossible
perquè cos i esperit s'han barallat
i sa febra es gradua en el sensible
sismograma del vers esgrafiat.
Tinc deliri cruel de renaixença
per retornar a mi des de mon cor
agemolint la veu de la temença
pel goig pueril de tremolar de por.
Desenganyat per l'accident del viure
ardit per tot i per a tot poruc,
vull nugar-me a mon cor per a ésser lliure
i defugir el signe malastruc.
Brau escomet el pensament que vola
quan ja la carn és plena d'alifacs;
estel d'Abril mullat a la sequiola
va rabassol, a tombollons i bacs.
Etern diàleg que abotà la guerra
per a lliurar a l'home, insensitiu,
d'anar pel món com un terròs de terra
negat pel plor d'un Cel decoratiu.
Vull ésser quiet a l'hora ciutadana
de la ficció curruixa del carrer,
que ens fa estirar el jaç de la galvana
esmaperduts sense saber què fer.
Vull viure un somni de morbós deliri
conscient de tot en contingut verí
pel goig brutal de fer-me l'hara-kiri
i traure a llum la sàtira de mi.
La soledat a son recer em crida.
Jo vull sentir mon cor a cada instant
i emparellar al ritme de ma vida
el somni quiet d'una inquietud constant.
“Febra”, Bernat Artola
