1. v. tr. Sotmetre a l'acció del foc.
2. a. v. tr. Cremar l'acció del sol (les plantes), especialment després d'una gelada.
b. v. pron. Les plantes s'han abrusat.
3. a. v. tr. Produir, el sol, un ambient massa calent, etc., una sensació de cremor, de calor intensa.
b. v. pron. Tindre sensació de cremor, sentir molta calor.
c. v. pron. [ fig. ] Consumir-se per una passió, per un desig, etc. S'abrusava d'amor.
DCVB: probablement d'un verb llatí *brūsiare, metàtesi de *bursiare. En primer lloc, cal fer notar la semblança de forma i la probable identidat d'origen entreabrusar o brusar ‘cremar’, i els seus sinònims fr. brûler, it. bruciare. Les explicacions que intentaren donar-ne Storm (Rom., v, 73), Hatzfeld-Darmesteter-Thomas Dict. (s. v. brûler) i Ascoli (Arch. Glott. It. x, 41), servien per a les formes francesa i italiana, però no per a la catalana i provençal brusar. Més tard, C. Nigra (Rom. xxxi, 515 i ss.) proposà per a totes les formes una sola etimologia bàsica: el llatí brūscu ‘bruc’ amb ses variants vulgars brūstu i brūcu. Segons aquesta teoria, damunt la forma diminutiva de bruscu (bruscŭlu o brustŭlu) se seria format el verb *brusclare o *brustlare, del qual vindria el fr. brûler; dels derivats *brūscĕu o *brūcĕu, seria nat el verb *brusiare, del qual vindrien l'it.bruciare i el prov. [i cat.] brusar. Spitzer, Lexik. 45, creia que abrusar i brusirpertanyien a la família del fr. briser, fundant-se en el fet que abrusar en mall. significa també ‘destruir’. No sembla acceptable cap d'aquestes etimologies, ni tampoc la que proposàrem en la primera edició d'aquest Diccionari: la coincidència del significat principal de abrusar amb el de abrasar, ens induïa a creure que abrusar era una alteració de abrasar produïda per la influència d'un mot amb ú, que podria ser brūscu. La solució que sembla definitiva va ser proposada (respecte al fr. brûler) per Niedermann i aplicada al català abrusar per Coromines (BDC, xix, 20). Del verb llatí būrĕre (var. de ūrĕre, ‘cremar’) es formà un participi *būrsus (en lloc del clàssic bustus), i sobre būrsus degué formar-se un derivat *būrsiare, el qual, convertit per metàtesi en *brūsiare, hauria donat normalment en català brusar i la seva variant abrusar.
