1. adj. Que té desgràcia, malaurat.
2. adj. Que porta desgràcia.
DCVB: derivat de malastre amb el sufix -uc que trobem en el mot astruc ‘feliç’.
Vull ésser quiet i sé que és
impossible
perquè cos i esperit s'han
barallat
i sa febra es gradua en el
sensible
sismograma del vers esgrafiat.
Tinc deliri cruel de renaixença
per retornar a mi des de mon cor
agemolint la veu de la temença
pel goig pueril de tremolar de
por.
Desenganyat per l'accident del
viure
ardit per tot i per a tot poruc,
vull nugar-me a mon cor per a
ésser lliure
i defugir el signe malastruc.
Brau escomet el pensament que
vola
quan ja la carn és plena
d'alifacs;
estel d'Abril mullat a la
sequiola
va rabassol, a tombollons i bacs.
Etern diàleg que abotà la guerra
per a lliurar a l'home,
insensitiu,
d'anar pel món com un terròs de
terra
negat pel plor d'un Cel
decoratiu.
Vull ésser quiet a l'hora
ciutadana
de la ficció curruixa del carrer,
que ens fa estirar el jaç de la
galvana
esmaperduts sense saber què fer.
Vull viure un somni de morbós
deliri
conscient de tot en contingut
verí
pel goig brutal de fer-me
l'hara-kiri
i traure a llum la sàtira de mi.
La soledat a son recer em crida.
Jo vull sentir mon cor a cada
instant
i emparellar al ritme de ma vida
el somni quiet d'una inquietud
constant.
“Febra”,
Bernat Artola
